Des de la Plana

Josep Usó

30 d'agost de 2020
0 comentaris

El forat.

Aquest estiu, no hi ha hagut turistes. Turistes estrangers, vull dir. I dels de casa, s’ha pogut moure poca gent. Perquè amb la crisi del virus ha arribat la crisi econòmica, també. I eixir de casa sempre és car.

Per això, llocs que habitualment estan a rebentar de gent, han estat buits. En concret, totes les platges. Des de les de Mallorca fins les de la costa mediterrània. Per contra, llocs com el Pirineu de Lleida estaven plens de gent. Perquè tots aquells que han pogut eixir, tement que a la platja hi hauria molta gent, se n’han anat a la muntanya.

Aquesta manca de turistes, però, a més a més de suposar pèrdues per a molts negocis, ha posat de manifest una realitat poc engrescadora. Sovint, els centres de moltes ciutats turístiques, com ara Barcelona, València o qualsevol dels pobles turístics de la costa valenciana, s’havien anat transformant a poc a poc en grans parcs temàtics. Només pensats per a turistes. Molts baixos eren comerços, o restaurants, o bars, o locals, pensats només per aquells que venen de pas. Als comerços, es podia comprar el mateix a tot arreu. Des de Màlaga fins a sant Feliu. De menjar i beure, massa sovint els típics tòpics. La paella, cara i dolenta, els fregits, els gelats, els entrepans, els cafès, els sucs… amb mala relació qualitat-preu, no massa bons i de vegades amb mal servei. Tot estava adaptat a les grans glopades de forasters que venien, compraven i se n’anaven. Per descomptat que hi ha excepcions. Aquest és el problema. Que els llocs que valen la pena han esdevingut excepcionals.

I, de sobte, entre quarantenes, pocs diners i la competència d’altres països, han deixat de vindre. I els locals que pagaven lloguers caríssims per a poder vendre el mateix que el veí, han tancat. I han aparegut els cartells de “es lloga” o “es ven”. Però el cas és que en aquests centres de les ciutats també hem descobert que ja no viu ningú. Perquè era més rendible llogar un pis per a turistes que per a una família. I millor llogar un baix per a una pizzeria de plàstic que per a una tenda de proximitat. Que tampoc tenia sentit perquè allà ja no hi viu ningú. Ens ha quedat tot com els decorats de les pel·lícules de l’oest al desert de Tabernas, a Almeria. Ara, el castell de cartes d’aquest turisme s’ha ensorrat. Potser l’estiu que ve es podrà tornar a alçar; però també potser que no. Perquè als turistes, a qualsevol turista, el que li agrada quan va a un lloc llunyà, es estar ben atès, que el lloc siga agradable i que no siga massa car. I ara, per a recuperar una part d’aquest negoci, caldrà donar bon servei, fer-ho a bon preu i procurar que el lloc siga agradable. I sovint el nostre turisme s’ha basat en allò del “sol i platja” sense res més.

Segurament, aquest model estiga més esgotat que no sembla. En especial si hem de competir amb llocs on també tinguen el mateix sol, platges molt semblants i un entorn que no estiga completament bolcat a esquilar aquells qui venen de pas.

És el cas dels monocultius. En el moment en el que allò que fem queda obsolet, cal canviar. I mentre, no hi ha res. Seria més sensat dedicar-nos a moltes coses diferents a la vegada; però això topa amb l’enriquiment fàcil i ràpid d’uns quants. Com quan a la construcció, que tothom volia ser constructor. O com quan a les taronges, que tothom en volia ser gran productor. Però ningú es plantejava què fer amb tantes taronges o amb tants apartaments. O què fer si, de sobte, els turistes deixaven de vindre. Diversificar però, implica buscar alternatives, renunciar a diners ràpids a canvi d’inversions a llarg termini, formació del personal en tots els sentits, investigar… difícil de vendre, a un país on encara hi ha un bon nombre de terraplanistes.

De què s’han d’omplir ara els locals dels centres de València, de Barcelona, de Tarragona o de Castelló? Caldria tindre comerços amb bons productes, bona atenció i bons preus. Però per a la major part de coses, ja tenim les botigues en línia. I qualsevol dia tindre el turisme en línia, també. I ací tindrem el problema de veure què ens queda per ensenyar. Perquè només el sol i la platja, amb poc més que un pavelló cobert es poden simular quasi a qualsevol lloc.

Tot plegat, ens ha quedat un bon forat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!