Sembla que els contagis just abans de l’inici del curs escolar i a les acaballes del mes de vacances per excel·lència augmenten sense control. Les dades no sempre són coherents, perquè no a tot arreu es comptabilitzen igual. Però les dades del ministeri de Sanitat informen de més de nou mil casos nous en un sol dia. I tot i que ara torna a ser Madrid el lloc més afectat, amb més casos, allà és on menys mesures per a tallar la transmissió del virus s’adopten. Les excuses són banals. Si confinem un barri, afectem moltes famílies, afectem l’economia, els fumadors ho passaran malament…
El cas és que sembla clar que molts responsables polítics no han entès res de res. Amb el nou virus, el món tal com era abans del 2020, s’ha acabat. I els que vivim ara, ho fem en un món diferent; que ja no és el mateix i que ja no es regeix per les mateixes regles. Abans, hi havia activitats que es podien fer i que només afectaven a aquells que les practicaven. El turisme de masses es feia i no passava res. Aparentment, no passava res. Però ara això ja no es pot fer. De cap manera. Perquè si es mobilitza molta gent per qualsevol circumstància. aquest és el vehicle ideal per a transportar el virus. I el virus no el veiem, però hi és.
És el mateix que passa en aquells llocs on hi ha metro. Que la gent va una bona estona dins d’un vagó tancat i poc ventilat, amb molta més gent. És un lloc ideal per a la transmissió. I els qui utilitzen el metro són, quasi sempre, els pobres. De manera que allò d’afavorir els transports públics s’ha de plantejar d’una altra manera. Perquè tampoc no es pot afavorir el transport en vehicle propi. Segurament, el que s’acabarà imposant és el no transport. El teletreball.
Però hi ha feines que no es poden fer a distància. Les feines manuals. A distància no es pot esporgar un taronger, ni collir fruita ni visitar un malalt que va al metge.
Però si ens mantenim propers els uns als altres, el virus es propagarà.
No sé si m’explique. És molt difícil, de dir-ho amb paraules. Hi ha una contradicció en tot allò que fèiem i que ara ja no podem fer. Com enviar els xiquets a l’escola. Allà estaran tots junts. Però si no van, algú se n’haurà d’encarregar. I si es posen malalts, poden empeltar la malaltia a qualsevol que estiga prop seu. I seran catorze dies de quarantena.
Tot s’arreglaria si hi hagués una vacuna. Però això encara està lluny. Perquè s’han de fer molts assajos i proves. I cal comprovar tots els resultats abans d’administrar-la massivament. I aquest procés encara pot durar un parell d’anys. I és molt de temps. Mentre, ens haurem de resignar a anar amb la careta. I no donar-nos la mà. I a mantindre’ns a distància.
Però, passe el que passe, hi ha una cosa que ja no es podrà fer. Combatre la realitat amb propaganda. Ni barrejar els interessos polítics de curta o molt curta volada amb aquesta mateixa realitat. No es podrà amagar Madrid, per exemple, com si allà no passés res, perquè més prompte que tard serà evident que allà hi ha un percentatge de casos molt més elevat que a molts altres llocs de l’Estat. De la mateixa manera que no es pot ensenyar un paisatge preciós com a reclam d’immunitat. El vehicle del virus som els humans. I ell es pot permetre mantindre’s actiu sobre qualsevol lloc, només esperant que qualsevol de nosaltres deixem passar la mà per allà i ens l’enduguem tan lluny com anem.
Caldrà que ens cuidem i que tractem d’entendre que vivim en un món nou. Diferent al que era abans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!