El més d’agost va passant, però la pandèmia sembla que no. Estem en el període de vacances per excel·lència de l’estat Espanyol. Hauríem de tindre-ho tot ple. Però no és el cas.
A les Illes, els grans països proveïdors de turistes, Alemanya i el Regne Unit, se n’han anar a un altre lloc. A tot arreu ens han imposat quarantena. I al Pirineu hi ha més gent que mai. Però tothom està espantat. Hi ha la por a un segon confinament. Perquè les dades de l’epidèmia no són bones.
Primer, des de fa moltes setmanes, semblava que els rebrots només eren al Principat. N’hi havia a l’Aragó, també; però el cas era malparlar del govern de la Generalitat. En especial, de Madrid no se’n parlava. El mal és que la realitat és implacable. I ahir, després de setmanes de dubtes, de mesures parcials, de retrets i de mitges veritats i mentides, els infectats van augmentar en més de tres mil cinc-centes persones en un sol dia. I la meitat, a Madrid.
D’altra banda, d’ací a poc més de dues setmanes començarà el proper curs escolar. Un curs on el primer trimestre s’ha de dedicar a adquirir aquells coneixements que no es van donar el curs passat. I on milions de xiquets i adolescents hauran de tornar a uns centres desmantellats per a poder encabir-los en grups més reduïts en el mateix espai. Però al pas que anem, ningú pot descartar que no es puga començar. El que sembla clar és que les autoritats no semblen disposades a assumir cap responsabilitat.
Sí hi ha onada, serà de virus, però no de dimissions.
Per acabar-ho d’adobar, ens informen que el deute públic va augmentar el juny en 32000 milions i ja és del 114% del PIB.
Quan et creues amb la gent, per damunt de la careta, és veuen els ulls. I molts, massa, reflecteixen una mirada de por. Perquè el que sembla que ve no és una onada. És un tsunami.
I tot això, amb el sistema sanitari molt danyat. L’atenció primària desmanegada, el personal molt cansat i les malalties habituals ateses com bonament es pot.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!