L’altre dia, a un comentari a l’editorial de VilaWeb, algú va reclamar més atenció per al diòxid de clor com a tractament per a la COVID19. I em va cridar poderosament l’atenció. Perquè el diòxid de clor no és una substància que s’use en medicina per a res. és un gas, verinós, que va ser utilitzat com a arma química a la primera guerra mundial i que s’usa com a agent blanquejant en la indústria paperera. També en el tractament d’aigua. Però en qualsevol cas, la seua toxicitat està fora de tot dubte.
Però el cas és que buscant informació sobre la substància en qüestió, vaig trobar que el mètode més habitual de preparació al laboratori és la oxidació amb clor gas del clorit de sodi. (industrialment, se sol oxidar el clorat de sodi, més fàcil de fabricar). I això em va dur a fer un descobriment que m’ha deixat molt sorprès. Hi ha gent que recomana el clorit de sodi com a medicament. Per a qualsevol malaltia. des de la COVID fins l’autisme. Des del càncer fins l’artrosi. I es ven, com a dissolució diluïda, amb el nom de MMS (dissolució mineral miraculosa, per les inicials en Anglès). Però el cas és que el clorit de sodi, quan s’ingereix, arribarà a l’estómac. I allà, en contacte amb el suc gàstric, que és molt àcid, reaccionarà i produirà altres substàncies tan o més tòxiques. Totes elles, com a òxids de clor i derivats, són molt oxidants. D’ací que el resultat vinga a ser com ingerir lleixiu. Les lesions que pot arribar a produir són molt greus.
Malauradament, sempre hi ha persones disposades a aprofitar-se’n de la desesperació o la por dels altres per a fer negoci. Per això és tan important augmentar el coneixement de la gent. Per evitar, en la mesura del possible, aquesta mena d’estafes. Que no solament poden dur a comprar per euros un producte que no arriba a valdre cèntims. També pot malmetre la salut d’aquell que fa servir un blanquejant industrial com a medicament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tenim un problema cultural que és el reflex d’un problema educatiu. Per a molts alumnes, els continguts escolars són una cosa més o menys necessària per superar uns exàmens que, al seu torn, poden ser necessaris o no per a continuar…
Per posar el cas de la química, a l’antic batxillerat de sis anys, vaig rebre les classes del professor de secundària del que guardo millor record. No es limitava a recitar la lliçó o a explicar mecanismes per a solucionar els exercicis, sempre entroncava la matèria amb la realitat més o menys quotidiana: des de per què el sabó eliminava el greix a quins eren els metalls tòxics, però presents a les nostres vides, que calia tractar amb precaucions. També el motiu que l’acidesa d’estomac es podia combatre amb bicarbonat sòdic. En definitiva la química, fins i tot l’elemental, era un tema que hom podia integrar en el seu dia a dia per molt que, com en el meu cas, no ens haguem dedicat a temes gaire relacionats amb ella. I dic gaire, perquè tot està connectat, els coneixements de química m’han servit per comprendre, per exemple, alguns aspectes dels components electrònics als quals sí que m’hi he dedicat.
Però, malauradament, molts joves que han superat una ESO o fins i tot un dels batxillerats on s’hi veu química, no aconsegueixen interioritzar aquests coneixements. En la meva modesta i subjectiva impressió, més per deficiències del programa i els mètodes educatius que per la competència dels professors.
No, encara no s’ha assolit que la ciència —la general i bàsica— és una part imprescindible de la cultura, que algú que, per exemple, no sap el que és l’ozó, és tan inculte com un que no sap dir qui era Shakespeare.
Si generem uns estudiants incultes, és molt fàcil que uns aprofitats els enganyin i, pitjor, que altres que ni tan sols són aprofitats, continuïn propagant idees com la del MMS.
Molt sovint passa que, a més a més, un enorme percentatge de la població sembla content de la seua ignorància en temes de Ciència. Sovint, quan tractes d’explicar la importància del coneixement científic per a qualsevol activitat, et responen amb aquell “i això per a què ho faré servir? O per a què m’aprofitarà?”. Com li va respondre Horst Knörrer a un alumne que li va fer aquesta pregunta, “Per a servir cafès a un Starbucks, no té cap utilitat”.
Molt sovint passa que, a més a més, un enorme percentatge de la població sembla content de la seua ignorància en temes de Ciència. Sovint, quan tractes d’explicar la importància del coneixement científic per a qualsevol activitat, et responen amb aquell “i això per a què ho faré servir? O per a què m’aprofitarà?”. Com li va respondre Horst Knörrer a un alumne que li va fer aquesta pregunta, “Per a servir cafès a un Starbucks, no té cap utilitat”.