Evolució.

Quan encara era jove, el 1969, Franco el va designar com a successor seu. Per això li calia passar per davant de son pare, que era a qui li pertocava ser rei, segons aquelles normes tan rígides i encarcarades que tenen les monarquies. Pel camí, quan encara era més jove, va tindre la desgràcia de matar accidentalment, o de veure com es matava accidentalment, el seu germà, Alfonso (Alfonsito).

El cas és que va arribar el moment de la mort del dictador. Va ser el 1975, I llavors, l’home va ser proclamat rei. Era el novembre del 1975 i, com no podia ser de cap altra manera, va jurar la llei de  “principios fundamentales del Movimiento” i la resta de lleis Fonamentals del Movimiento franquista. De seguida, va començar a viatjar per Espanya i a capgirar-ho tot de tal manera que arribés la democràcia. En aquells temps, però, no estava massa ben considerat per molta població ni tampoc per massa polítics. Fins que va arribar el 23 de febrer del 1981. Aquell dia va haver un colp d’estat amb ocupació del congreso de los diputados i tot. Tot i que la història d’aquell colp d’estat encara no sembla aclarida, ni tampoc el paper que va jugar el encara jove rei en tot l’assumpte, el cas és que l’estat i la premsa el van presentar com la persona clau que el va neutralitzar. I tot van ser adhesions. Fins i tot els comunistes es van declarar juancarlistes.

Des de llavors, l’home esdevingut rei semblava tindre una vida tranquil·la. Anava pujant tres fills, el seu país anava essent acceptat en els diferents cercles internacionals com una democràcia més i tot semblava encarrilat. De tant en tant, algun dels seus amics més amics acabava tancat a la presó. I sempre per assumptes econòmics. Però ja se sap com són els amics. Així, van estar tancats Mario Conde, Manuel Prado y Colón de Carvajal, Javier de la Rosa… però sempre que algú es plantejava si la Casa reial costava molts diners, la resposta immediata de la premsa era que es tractava d’una família frugal i d’un caràcter molt planer (campechano, se’n deia en l’original). A més a més era esportista. Li agradava la navegació a vela.

Sempre hi havia qui en malparlava; però eren els menys i ja es veia que eren un ressentits.

Amb els anys els fills se li van anar fent grans. I els va anar casant. Primer, les infantes (elles, que eren les majors). Una, amb un aristòcrata de no massa alt nivell: Álvaro de Marichalar. Amb els anys, es van acabar separant. L’altra, amb un jugador de handbol del Barça. Amb el temps, van acabar apartats de la família reial perquè el gendre s’havia embolicat en uns assumptes tèrbols (de diners) i va acabar jutjat per un jutge força coratjós. El van condemnar, a l’esposa la van absoldre i el comentari general era que al rei li havia eixit un gendre amb la mà molt llarga. El menut, el Príncep, destinat a ser rei, el va casar amb una periodista divorciada. I també van tindre fills (de fet, filles; i això ara pot arribar a ser un altre problema) i semblava que tot aniria com una seda.

Però per aquells temps, quan la crisi de la rajola més ens maltractava, l’home es va trencar un maluc. Però se’l va trencar a Botswana, caçant elefants en un safari de luxe. I no només. Mentre la seua esposa estava a Grècia celebrant la Pasqua Ortodoxa, ell caçava elefants a Botswana. I no anava sol. Anava amb una amiga. La princesa Corinna. Llavors, tots vam saber de Corinna. I la dona va començar a ser un mal de cap molt gros per a la Monarquia. Tan gros tan gros, que quan es va saber que l’home li havia donat 65 milions d’euros “per amistat” tothom es va escandalitzar. I ja no li deien planer, sinó que es van començar a preguntar d’on havien eixit aquells diners. En especial, perquè la justícia suïssa també s’ho preguntava.

Per fi, l’home dimiteix del seu càrrec primer (que d’això si eres rei se’n diu abdicar) i, més endavant, quan es fa públic que els diners aquells que li havia donat a la princesa eren d’una comissió més o menys tèrbola de la família reial saudita per fer de mitjancer en una adjudicació d’obra, el fill, que ja ha esdevingut rei, li retira el sou com a rei emèrit.

Des de llavors, cada dia hi ha noves publicacions sobre la seua vida i les seues finances; però sempre a la premsa estrangera, que ací es veu que el tema no interessa.

I ara, els mateixos diaris i personatges que s’han passat quaranta anys defensant-lo a totes les passades, ara busquen la manera d’exiliar-lo per tal que els tripijocs no esguiten el seu fill, que és qui ara fa de rei. De fet, era el beneficiari dels diners sospitosos que amagava son pare de l’hisenda espanyola.

Així que el personatge ha evolucionat, d’un prestigi molt gran a un descrèdit tan gros que amenaça fins i tot el negoci familiar, que consisteix en fer de rei constitucional d’un país democràtic. O no.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *