El ánquel.

El so de la jota no és propi del Català. XI fins no fa massa, no el pronunciàvem. Així, em van parlar d’un home que era qui més llibres havia tret un any determinat de la biblioteca pública de Vila-real que es deia Quil Quil Quil. O l’avi de ma sogra, que sempre li va dir Requineta.

El cas és que un company, Miquel, em va explicar un dia una petita història que ressaltava aquesta manca del so de la jota. I em va fer tanta gràcia que vos la deixe per a que la llegiu. Però en veu alta, que és com sona bé.

El ánquel.

Una vieca estaba mirando por la ventana. I vió a un ànquel que bacaba del Sielo. Mientras lo miraba, el ànquel, que iba bacando, llegó hasta la reca que habia al otro lado de la calle. I se quedó allá. Coquido a la reca. La vieca, preocupada por si caia, le dico:

– Ánquel. Baca de la reca.

– Por qué?

Preguntó el ánquel. Y la vieca le contestó:

– Porque si no bacas de la reca, caerás un baco.

Y el ánquel bacó.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *