El so de la jota no és propi del Català. XI fins no fa massa, no el pronunciàvem. Així, em van parlar d’un home que era qui més llibres havia tret un any determinat de la biblioteca pública de Vila-real que es deia Quil Quil Quil. O l’avi de ma sogra, que sempre li va dir Requineta.
El cas és que un company, Miquel, em va explicar un dia una petita història que ressaltava aquesta manca del so de la jota. I em va fer tanta gràcia que vos la deixe per a que la llegiu. Però en veu alta, que és com sona bé.
El ánquel.
Una vieca estaba mirando por la ventana. I vió a un ànquel que bacaba del Sielo. Mientras lo miraba, el ànquel, que iba bacando, llegó hasta la reca que habia al otro lado de la calle. I se quedó allá. Coquido a la reca. La vieca, preocupada por si caia, le dico:
– Ánquel. Baca de la reca.
– Por qué?
Preguntó el ánquel. Y la vieca le contestó:
– Porque si no bacas de la reca, caerás un baco.
Y el ánquel bacó.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’auela mai va aprendre a pronunciar eixe fonema, i clar, mosatros no compreniem perquè al nostre veí li dia “Coaquinito”
Però el cas més estrany, es un paperet xicotet, trobat junt a un document en pergamí molt antic, i escrit amb un llàpis estrany. Només posava : ” Oquenia”.
I pegant-li moltes voltes, vaig arribar a la conclusió que seria alguna xica que aprenia a escriure el seu nom. I quin seria eixe nom? Potser el seu nom fora Eugenia, però que al no saber pronunciar el so “ge” canviar-lo per “que”, i segurament tampoc sabien pronunciar “eu” i el canvien per “o”. O teniu una altra idea…
És molt probable que tingueu raó. una altra cosa que hem anat oblidant són els diminutius, que nosaltres els fem a partir del final del nom. Vaig trigar anys en entendre que un amic, de malnom “Colau”, era perquè era descendent d’algun Nicolau.