El model.

Pel que es veu, el rebrot de la COVID 19 del Segrià és seriós. Com el de Castelló. Però hi ha un detall que em crida l’atenció. Molts d’ells s’originen a empreses alimentàries. De fruita o de carn. Llavors, quan es grata una mica, s’arriba al model. El model és aquell que deixa en molt poques mans la venda final d’alguns productes de primera necessitat. Per exemple, del menjar. D’aquestes poques mans se’n parla poc. I quan s’hi fa referència, solen ser “grans plataformes de distribució”. Una bonica perífrasi per anomenar les enormes cadenes de supermercats o d’hipermercats on gairebé tothom va, anem, a comprar. Són molt poques. I la seua mida és prou gran com per a controlar els preus finals dels productes; però també els preus en origen. Que vol dir que són els qui fixen sovint els preus que es paguen als llauradors, menuts o no tan menuts i els preus als quals es pot comprar el menjar al final. Pel mig, està tothom. Des dels llauradors fins els qui treballen al camp. I aquests, solen ser la baula més dèbil de la cadena. Ara mateix es veu que al Segrià hi ha treballadors del camp que dormen al carrer. I que en cas de confinament no tenen on anar perquè no tenen casa. Quan es cullen les taronges a la Plana, sovint els collidors també són temporers que venen de molt lluny; arriben pel matí en una furgoneta, treballen tot el dia i se’n van quan acaben. Fa anys, anar “a collir” era una de les feines que feien molts petits llauradors de la Plana. Cuidaven les seues “partetes” tot l’any i anaven a collir a la temporada de la taronja, a tallar després de la collita (no tots, perquè esporgar és més difícil que collir).

Amb el temps, aquells homes han anat desapareixent al mateix temps que els preus de la taronja han anat baixant i la rendibilitat dels horts desapareixent. Curiosament, però, el preu final de la fruita no ha anat baixant al mateix ritme. S’ha mantingut. I si cal, s’importa fruita de tercers països, malgrat que sovint no tinga cap garantia sanitària. Per aquest procediment hem aconseguit que a les grans cadenes de supermercats hi haja de tot tot l’any. I podem menjar cireres per Nadal, espàrrecs verds quasi tot l’any o taronges tot l’any. De passada, hem anat important també noves malalties que acaben de malmetre els nostres cultius. La darrera, el “cotonet de les Valls” així anomenat perquè és el primer lloc de casa nostra on es va detectar i que es veu que ve de Sudàfrica. Abans, ja havíem importat, entre d’altres, el poll roig de Califòrnia, el PRC, que ara sembla que tinga nom de test.

El problema rau en que, com ja hem vist aquests mesos de confinament, hi ha feines que són imprescindibles i d’altres que no. I entre les imprescindibles, està la producció de menjar. I tot i que és de primera necessitat, aquells que hi treballen solen estar entre els més mal pagats, els més explotats i els més marginats de tots. De manera que, quan tenim un problema com la difusió d’un virus, aquest col·lectiu és el més vulnerable i el més fàcil d’estigmatitzar. I això obre una porta massa ampla als discursos d’extrema dreta. Però per a arribar a solucionar aquest problema cal canviar de model. Cal fer entendre a la gent que els productes del camp tenen temporada. I que la importació no pot ser de franc. Que cal exigir tractaments fitosanitaris en origen. I que això té un cost i que aquest cost s’ha de pagar. Però tot això és difícil de fer. Especialment perquè suposa enfrontar-se amb les “grans plataformes de distribució”. I aquestes tenen recursos per enfonsar el projecte de qualsevol polític que vulga qüestionar el seu negoci.  El que ara comencem a veure és que deixar-ho tot en mans d’aquells que es dediquen a guanyar diners sense mirar res més també té un cost. I que pot arribar a ser impossible de pagar i tot.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *