Ensenyar o no ensenyar.

A hores d’ara, ja està clar que el proper curs no serà normal. A Secundària, com a mínim. Aniran a classe els alumnes de primer curs d’ESO, els de Formació Bàsica i els dels cursos especials d’ESO: PDC, PMar, PR4… La resta d’alumnes sembla que aniran a classe un dia a la setmana. I encara, els presencials, només hi aniran en dies alterns, perquè els grups sencers, per tal de poder-los encabir en les aules que hi ha mantenint la distància de seguretat, s’han de dividir en dos parts.

I aquest trasbals és terreny ben adobat per als grans “innovadors” de l’ensenyament. Encara més si es considera que el darrer trimestre del curs que s’ha acabat ha segut fonamentalment telemàtic.

La primera cosa que es va descobrir va ser que tots aquells grans programes dels quals disposava la Conselleria eren del tot insuficients. I es va haver d’utilitzar un programa d’una empresa que es dedica. I que ha funcionat bé.

Però donar classes a través de la xarxa no és el mateix que fer-ho en persona. El llenguatge no verbal es perd quasi del tot. I això és important. De la mateixa manera que cal canviar les activitats a fer. I es troben a faltar ferramentes que fa anys i panys que són injustament denigrats. Perr exemple, els llibres de text. Fa molts anys que tots els “grans innovadors” han declarat la mort del llibre de text i la seua substitució per “noves ferramentes” que, en general, venen a ser vídeos més o menys genèrics i de poca utilitat com a eina d’aprenentatge. Sovint espectaculars, però poca cosa més. Per no parlar de les “proves d’avaluació”. Segurament, tots estem d’acord que els exàmens no són la millor prova per avaluar els coneixements de qualsevol matèria. Amb l’excepció dels exàmens orals, que a l’estat espanyol sempre han tingut tan mala fama que estan literalment proscrits; però que són l’eina fonamental per a elegir els candidats a les feines importants. Allà, s’anomenen “entrevista”; però no deixen de ser un examen.

Del que no hi ha cap dubte és que, a partir d’un determinat nivell, uns prova d’aquelles d’unir paraules relacionades amb línies no és el més adequat per a saber si el candidat sap o no sap de què es parla.

Com tampoc hi ha dubte en el fet que aprendre requereix un esforç. Totes aquelles “teories” segons les quals es pot aprendre sense esforç són mentida. No es pot aprendre sense estudiar. I estudiar és fer l’esforç d’entendre les coses. No té res a veure amb aprendre’s res de memòria. Un actor es pot aprendre de memòria tot el paper d’un personatge que ha d’interpretar; però això no significa que faça el seu paper bé. Si ho vol fer, haurà d’intentar “entendre el personatge”; pensar com ho faria ell. Només llavors podran tindre sentit les frases que pronunciarà.

Doncs el mateix passa amb els llibres de text. En general, són la transcripció al paper (o ja en versió digital) que ha fet un professor o uns quants professors, d’allò que duen temps explicant als seus alumnes. I que està elaborat amb temps, esforç i el coneixement d’aquells qui l’han escrit.

També és cert que no es pot confondre un llibre de text amb molts dels tebeos ilustrats que ens venen les editorials. Aquests, estan fets per a vendre. Sovint contenen moltes errades, pocs exemples, massa imatges que no tenen res a veure amb allò que se suposa que s’ha d’exposar allà i una capacitat fabulosa per adaptar-se a les canviants lleis educatives espanyoles. Tant és el que diga la llei. El llibre sempre diu el mateix. El menys que pot. Però això sí. Amb moltes imatges acolorides, poc text que sovint ni està revisat i fins i tot enllaços que ens permeten anar als coneguts vídeos que entretenen els nostres joves.

Si a tot això li afegim la darrera novetat, l’ensenyament per àmbits, podem tindre a un matemàtic explicant Biologia. A un biòleg explicant Mecànica i a un enginyer explicant Física teòrica. Perquè aprendre per àmbits és molt productiu. Per això sovint els equips d’investigació tenen especialistes en diferents camps. I tots junts aporten els seus coneixements. Però cadascú des de la seua especialitat. No des d’aquella que no és la seua. Just el contrari del què ara es pretén implementar de cara al curs que ve. Així es reforça aquella idea, tan vella com falsa, segons la qual per a ensenyar no cal saber. Només cal saber ensenyar. Per descomptat, dels apòstols d’aquesta falsedat, mai en veureu cap ensenyat a fer salts en paracaigudes, ni ensenyant a cap universitat o facultat d’un mínim prestigi internacional. I molt difícilment, ensenyant a nadar. Perquè se’ls veu el llautó de seguida. Perquè la diferència entre una classe magistral i una llauna és la mateixa que hi ha entre un mestre i un xarlatà.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *