Des de la Plana

Josep Usó

25 de juny de 2020
0 comentaris

Una de llengües.

Aquesta me la van contar la nit de sant Joan. I em va fer tanta gràcia que no em puc resistir a repetir-la.

Diu que un home de bona posició, però de poble, va haver d’anar a Alacant per un assumpte de negocis. I allà, es va allotjar a un hostal. Com l’home volia semblar més de ciutat que de poble (allò que ara anomenaríem “cosmopolita”) va decidir parlar en Castellà. Probablement perquè ja hauria sentit allò de que en Castellà t’entenen a tot el món.

El problema va arribar a l’hora de sopar. L’home, afamat, va decidir que soparia peix. I el que més li abellia era el lluç. Per això va començar bé. Només arribar el cambrer, li va preguntar, en Castellà:

– ¿Que desea para cenar, caballero?

I l’home, amb un mig somriure de satisfacció, va respondre:

Pescado.

Perquè ell ja sabia que en Castellà, del peix en diuen pescado i no pez. Que la pez és tota una altra cosa. Per si algú no ho sap, la pez és el quitrà de hulla; també en podeu dir brea. Així que l’home va deixar clar el terreny de joc. Volia sopar peix. Només li faltava aclarir quina mena de peix. I ací va arribar el moment. Veient que el cambrer no es feia avant i esperava que acabés la comanda, es va decidir a demanar.

Traigame un lus.

Va afegir, amb la mínima incertesa reflectida a la veu. Tothom sap que els peixos canvien de nom amb desplaçaments mínims. Però de tota manera, del poble a Alacant tampoc hi havia massa distància. I encara que la pronuncia no fora la millor possible, segur que el cambrer l’entendria.

No pot canviar massa de nom, el lluç, d’ací al poble.

Pensava l’home mentre esperava que el cambrer tornés amb el seu sopar. Però l’home es va quedar de pasta de moniato quan l’altre va arribar i li va posar un cresol al davant.

Su luz, caballero.

Va dir-li el cambrer amb tota l’amabilitat possible a la veu, just abans de fer mitja volta i anar-se’n. Des de la cadira, l’home el va sentir riure, mentre s’allunyava i els clients de les altres taules es giraven per a mirar-lo.

La història ja no explica si l’home va aprendre a demanar en Valencià encara que estigués a la Ciutat o va continuar trobant-se llums per a menjar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!