La fase.

Aquesta nit és la revetlla de sant Joan. La festa per excel·lència que assenyala l’inici de l’estiu. Just en el moment en el que ja es veu que el dia no s’allarga més. Al tombar del solstici d’estiu. I coincideix amb l’alçament de les darreres mesures i la tornada a la “nova normalitat”. Una nova normalitat on tothom hauriem d’anar amb careta. però on cada vegada hi ha més i més gent que no la du, que la du penjada al braç o posada al coll per amagar la papada. I on les terrasses estan sempre ocupades.

De tota manera, les informacions que ens fan arribar els mitjans de comunicació d’ací són optimistes. És com si ja hagués passat tot i es pogués tornar a viure com abans. El problema rau en que sembla que això no serà així.

Amb els mesos de tancament i les minses ajudes de l’administració, la autonòmica perquè ha estat bandejada durant l’estat d’alarma i la estatal espanyola perquè mai s’ha distingit per ajudar els empresaris, emprenedors ni treballadors en general, molts comerços de maneres han tancat. Fins i tot els grans centres comercials estan mig buits. Perquè la gent no ens acabem de fiar. Ni tampoc tenim massa diners. I el qui encara en té, va amb compte per si de cas.

Darrerament, van veient-se els primers rebrots. Al principi, eren llunyans. A Beijing, al Brasil… I això estava lluny. Quan en va haver un de gros a Alemanya, estava més prop, però era perquè una empresa carnica tenia molts treballadors immigrants vivint en condicions precàries. I clar. Vivint tan espesos i sense mesures de sanitat, es van empestar. Pels mateixos dies, es va saber que a Lleida hi havia temporers de la fruita dormint al carrer. I també que un jugador de futbol es va comprometre a pagar l’estança per a dos-cents temporers fins que s’acabés la temporada i que els hostalers d’allà es van negar i van preferir tindre els hotels tancats.

Ara, sembla que ja li han deixat pagar al jugador de futbol (que també és negre, com molts dels temporers) l’estança dels temporers. I algú es vol apuntar medalles que no li pertoquen.

Però clar; mentre dormien al carrer, o en edificis sense condicions, eren un bon medi de transmissió del virus. I sembla que a hores d’ara ja hi ha rebrots a la Franja, a una residència de gent major a Lleida, a Bilbao i a Madrid. Fins i tot a València, ha tornat el virus. Ens continuen dient que no passa res, però ja ens amenacen amb tornar a declarar l’estat d’alarma. Vist el resultat desastrós de l’anterior estat, quasi valdria més que no digueren res. però es veu que no ho poden evitar. Fa l’efecte que els polítics d’allà a Madrid són com algú que va en bicicleta, que si no pedaleja s’atura. Redueix a zero el moment angular i bolca.

A la seua bola, va la ministra Celáa. Aquesta, es veu que necessita fer declaracions cada dia per a justificar-se. I cadascuna la fa més grossa i incendiària. Sembla convençuda que als centres educatius no es fa res de profit. I que l’únic servei important que ofereixen aquests centres, és mantindre guardats (o aparcats) els xiquets i els joves que ningú sap on posar mentre els seus pares tracten de guanyar-se la vida.

De moment, però, estem més enllà de la tercera fase (quasi com a la pel·lícula). I aquesta nit serà la revetlla de sant Joan. Per sort (com va dir aquell personatge de les rodes de premsa de l’estat d’alarma “gracias a Dios”) ja tornem a tindre futbol. Encara que siga a porta tancada. I no només. Per a que tothom veja que no tot va malament, el Vila-real, de quatre partits que ha  jugat, n’ha guanyat tres i n’ha empatat un. I ha recuperat el seu mític capità, Bruno Soriano. No fora que, si no ens preocupem del futbol, ens posarem a pensar en el reial viatge de noces de 500000 euros que es veu que va organitzar la princesa Corinna fa setze anys.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *