L’equidistància.

Es diu que un punt és equidistant a dos més quan està a la mateixa distància d’aquests. És d’aquelles paraules que té la gràcia de no ser polisèmica.

Darrerament, i d’això ja en fa anys, els Comuns, però també molts personatges polítics que s’autoanomenen d’esquerres, es consideren “equidistants”. Que per a ells significa que si tu tens un conflicte amb un altre, ells consideren que no poden donar la raó a ningú perquè són equidistants. Perquè no és el seu problema. Ho embolcallen parlant molt i utilitzant les paraules “negociació”, “flexibilitat”, “diàleg” i d’altre per l’estil.

Per exemple, quan fa quasi tres anys l’estat espanyol va apallissar milers de catalans per anar a votar, ells van considerar que “els catalans també l’havien feta grossa”. No van considerar mai que una part duia tota mena d’armament i l’altra cap.

Darrerament, però, aquesta gent ha tingut una oportunitat que feia molts anys que no tenia. Ara forma part del govern de l’estat espanyol. I allà continua essent equidistant. Però amb la diferència que hi ha càrrecs que comporten sous molt elevats i encara més. El “dret” a contractar “assessors”. En general, els assessors que contracten els polítics espanyols (en això tant és de quin partit siguen) no saben gran cosa. Són, això sí, persones que deuen el seu sou al favor del polític de torn.

I el cas és que en les darreres setmanes del confinament, de l’estat d’alarma i de tota la resta, han pres dues decisions estranyament equidistants.

En primer lloc, quan al parlamento de la carrera de san Jerónimo es va votar per a retirar les condecoracions concedides al torturador franquista que havia traspassat i que era conegut com a “Billy el niño”, es van “equivocar” i van votar en contra. Veient que la gent s’havia adonat de la seua monumental burla als torturats per aquell subjecte, es van afanyar a rectificar. I van dir això. Que s’havien equivocat. Quan només has de pitjar un botó de dos que en tens al davant i t’enganyes, ja es pot dir que serveixes per a poc.

Però és que n’ha hagut una altra. Passat el temps, va la CIA i desclassifica uns documents que mostren, fefaentment, que tant Felipe González com el qui llavors era rei, estaven assabentats de la formació del grup terrorista GAL, fa trenta anys. I que no només estaven informats, sinó que van ser ells qui van impulsar aquella barbaritat. I va i quan toca votar al mateix parlamento si s’ha de formar una comissió per a esbrinar aquells fets, tornen a votar en contra. En aquest cas, perquè “no aportava res de nou, que ja sabíem tots el què va passar”. Amb aquest mateix argument, no caldria investigar res. Korea del Nord? No cal burxar, que el xicot que mana allà somriu de tant en tant. Els camps d’extermini nazis? Per a què investigar-los si tothom sap ja què passava, allà? Els morts de les cunetes? Deixeu-los que descansen en pau. No cal remenar el passat, home. I així, tot el què vulgueu dir. Però tot.

Com també s’han trobat que els han dit de tot, han rectificat i han dit que votaran a favor d’aquesta comissió investigadora. De fet, tant és, perquè entre el vot del PSOE (part implicada), del PP (els qui van indultar als empresonats per l’afer) i VOX (enn contra de tot el que no siga una bandera ben grossa i prou), ni tan sols caldria el vot dels ciudadanos que queden, per a tombar la proposta.

Però el fet greu no és que rectifiquen. El fet és que van dir que no calia investigar perquè no aportava res nou. Se’n van desentendre. Pel que sembla, l’únic que treuen d’estar en el govern són els sous i el morbo que deu donar tindre cotxe oficial, escortes, despeses pagades i assessors. I amb això en deuen tindre prou. Perquè de les seues polítiques no es veu res amb cara i ulls.

El que sembla és que la seua equidistància consisteix en que, una vegada han aconseguit el sou (en el cas dels ministres sembla que és vitalici), entenen la equidistància com mirar cap a un altra banda cada vegada que hi haja un tema que els puga enfrontar amb algú poderós. Allò que els castellans diuen “dame pan y llámame tonto”. I això, disculpeu-me, però no és ser d’esquerres. És tindre molta barra. Que no és el mateix. Vol dir que es té la cara molt dura.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *