El curs que ve.

D’ací a no res, començarà el proper curs escolar. A primers de setembre. I pel mig, juliol i agost, que són mesos d’estiu i amb poca activitat a l’administració, en temps normals. Però ni els temps ni el curs que ara s’acaba ni el proper, són normals.

I hi ha diferents opcions.

D’entrada, cal advertir que d’ací al setembre, tal i com van es coses, falta molt de temps. Amb les presses per aparentar una normalitat que encara no sembla justificada, és més que probable que aparega algun rebrot de la COVID 19. De fet, ara mateix ja n’hi ha. A Alemanya n’hi ha un de gros, a Beijing també, i sembla que altres de menor importància, però més propers, es van produint a Bilbao, a Madrid, a Lleida…

De manera que el més probable és que el proper curs comence d’una manera semblant a la que ha acabat aquest. Amb els alumnes sense poder assistir a les aules.

Però això planteja molts problemes. D’una banda, ja hem comprovat que el confinament ho atura tot. Per descomptat, la propagació del virus; però de retruc, atura l’economia. I això sembla que el sistema no s’ho pot permetre. I si els alumnes no assisteixen a classe i s’han de quedar a casa, algú s’haurà de quedar amb ells. Això implicaria que, com a mínim una persona adulta de cada llar amb fills (especialment si són xiquets menuts) no pot anar a treballar. En els casos de famílies monoparentals, això vol dir que ningú treballarà. O s’haurà de recórrer al col·lectiu d’àvies i avis. Un segment de població que ja ha estat molt castigat amb la pandèmia.

Per això cal que s’articule alguna mesura que permeta que els alumnes puguen assistir a classe. D’una o altra manera. I ací hi ha, bàsicament, tres possibilitats:

En la primera, caldria que el nombre d’alumnes a cada aula baixara dràsticament. A quinze o menys per classe. Això implicaria, d’una banda, contractar un gran nombre de nous professors. I d’altra banda, duplicar els espais. O fer torns. Vol dir que augmentaria molt la despesa en educació i, en cas de duplicar torns, es generaria un trasbals molt fort a les famílies. Determinats nivells educatius, per exemple, anirien a l’escola pel matí i d’altres per la vesprada, per exemple. O augmentar les aules, que d’una manera ràpida només podria fer-se amb aules prefabricades. Aquesta possibilitat, em sembla poc probable, la veritat.

La segona possibilitat, consistiria en establir torns d’assistència a classe. Els alumnes de l’un al quinze, per exemple, anirien a l’escola el dilluns i el dimecres. I des del setze fins el trenta, dimarts i dijous. Els divendres, cadascun dels semigrups, anirien alternant la seua assistència. Això requeriria molta menys despesa. però s’obligaria als professors a repetir la classe. Per exemple: el que s’expliqués el dilluns a mitja classe, caldria repetir-ho a l’altra mitja el dimarts. Aquesta possibilitat, presenta una primera dificultat. Hi haurà famílies amb més d’un fill que es podrien trobar amb problemes d’assistència a classe d’un fill mentre que l’altre no hi va (perquè un pot anar a l’escola i el germà va a l’institut, pose per cas) i s’ha d’estar en casa. Això ens retorna als problemes per anar a treballar que es presenten en el primer cas. Hi ha un segon efecte; el temari, per exemple a Secundària o Batxillerat, s’haurà de reduir a la meitat. Amb el problema afegit que, com aquest any s’ha donat un aprovat quasi general amb el supòsit que el el primer trimestre del proper curs s’haurà de “recuperar” allò que no s’ha adquirit enguany. El retràs en coneixements que acumularien els alumnes es faria molt gran.

Hi ha una tercera possibilitat. És començar el curs com si fora un curs normal. Amb els trenta alumnes per aula, a una distància de centímetres entre un alumne i un altre, en escoles o instituts atapeïts com n’hi ha tants… però tothom amb careta. Aquesta possibilitat, des del punt de vista epidemiològic em sembla una veritable bomba. Similar a aquell partit de futbol que es va jugar a Bèrgam just abans de l’explosió de la pandèmia en aquella ciutat. O com la jornada futbolística del cap de setmana del 8 de març a l’estat espanyol. però aquesta tercera possibilitat té un gran avantatge. Només té el cost afegit de les caretes i d’una ampolla de gel hidroalcolòlic per aula (o per cada dues aules).

Vistes les ocurrències que van tenint els diferents responsables d’educació a qualsevol nivell, tant és de quina generalitat parlem o del propi “gobierno central”, molt em tem que aquesta serà l’elegida. Perquè al final de la correguda, hem de considerar la importància que dóna aquest estat en el què vivim a l’educació (de l’ensenyament ja fa anys que ni se’n parla).

L’únic inconvenient que es poden trobar és que, en cas d’un rebrot, el tercer col·lectiu més empestat, després dels sanitaris de tota mena i dels avis, siguen els ensenyants. Però això permetria renovar aquest col·lectiu oferint moltes places noves per a substituir els caiguts. I aquesta mesura, des d’un punt de vista “polític” encara semblaria “progressista”. I eixiria de franc. No costaria res.

Vista la posició de Podemos i del PSOE sobre els documents desclassificats per la CIA i ia negativa a investigar els responsables d’un grup terrorista amb assassinats, aquesta mesura encara els semblaria molt “de progrés”. I si algú s’empesta, la culpa del director del centre, per no haver disposat les mesures necessàries per evitar-ho.

Viure per a veure. D’ací a dos mesos mal comptats, començarà el nou curs. Ja veurem com ho fa.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *