Ahir vaig anar a visitar, per primera vegada des del mes de febrer, a un familiar proper que tinc ingressat a una residència. Allà no hi ha entrat, el virus. En realitat, és molt probable que l’èxit es dega a que dues setmanes abans que el govern declarés l’estat d’alarma, ja ens van avisar als familiars que, si no era molt precís, que no anàrem a veure’ls. Que és gent major i delicada i que semblava que allò de la COVID 19 podria ser greu, si els arribava.
En tot aquest temps, ens hem comunicat per xarxa social i, de tant en tant, els hem pogut veure per videoconferència. Més enllà de l’edat i les seues xacres, el familiar està bé. Com el personal del centre, que està cansat, però traspua satisfacció. La satisfacció d’haver pres una decisió difícil però encertada. I, com tots, en les primeres setmanes, afrontant la situació sense material de protecció adequat. Al llarg de la visita, amb cita prèvia, cridava l’atenció el protocol de seguretat. Un contrast acusat amb aquells que, encara ara, es pensen que ja ha passat tot i duen la careta penjada al braç, per exemple.
En altres residències on es van prendre les mesures al mateix temps que es van declarar per a tota la població, es veu que ha hagut moltes baixes. Massa.
Això reforça la teoria que quan es prenen a temps les mesures necessàries per a previndre o bé per evitar la propagació d’un problema, el efecte és molt major. Perquè segur que ara els responsables de tot plegat ens eixiran amb allò de “qui s’ho havia de pensar”. No es tracta de buscar excuses. es tracta de fer la feina a temps. I també, si els errors són monumentals o, com és el cas han costat milers de morts innecessaris, plegar i anar-se’n a casa. Coneixent l’estat en el què vivim, però, no crec que hi haja cap dimissió. Com diem a la Plana, “això no s’estila”. I, de vegades, afegim “s’estila pixar a la fila”. (una fila és una canalització per a l’aigua de reg de l’horta. Originalment, tenen els marges de terra).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!