La crescuda.

Al nostre país no sap ploure. Quan no plou és la sequera. I quan plou, és el desastre. Així explica el mestre Raimon les pluges al País Valencià. Amb molt poques paraules però amb molta claredat. De fet, la major part dels nostres rius només són barrancs, secs i amb baladres ben florits, allà on no han estat pavimentats.

En general, sorprèn el fet que molts d’aquests barrancs tinguen una llera tan gran. Però és que, quan plou a la capçalera, en un moment s’omplen. Com a exemple, us deixe una crescuda del riu Cérvol, a Vinaròs.

El cas és que a allò que s’autoanomena “esquerra” li ha passat una cosa semblant. Primer, han mirat com la riuada nacional espanyola s’abraonava sobre els independentistes catalans. Sense miraments; però ells es pensaven que la riuada no els arribaria, perquè ells fins i tot aplaudien. Després, la riuada es va acarnissar amb els presos polítics. I amb els cantants i els artistes. I amb aquells que van gosar (Dani Gallardo a Madrid, per exemple) alçar la veu per a denunciar el que eren abusos flagrants.

Però no anava amb ells i no van dir res. Continuaven rient les gràcies. Com a molt, eren exquisidament equidistants.

De sobte, s’han trobat al mig de la riuada. Resulta que els investiguen a ells. I ara ploren i fan gestos ridículs per aturar la riuada. Perquè pujar ara el sou als guàrdies civils és com voler aturar el Cérvol amb les mans.

I no deixen de queixar-se i de plorar. Com si ens demanaren solidaritat. Com si el riu fera amb ells alguna cosa diferent amb ells de la que ha fet amb allò que ha arrossegat abans.

De sobte han descobert que, per als poderosos, ells són tan molests com nosaltres. Perquè sense ser com els poderosos s’han volgut comparar a ells. I no ho són. Aquells saben que pertanyen a un club exclusiu que no admet socis de mig pèl. I a més, quan han tingut la ocasió de gestionar una situació compromesa, han demostrat la seua total incompetència. Per això ara només els queda l’esperança de sobreviure fins que el corrent els deixe avarats a una riba. Però això només és una esperança; no una certesa.

I el que sí que han perdut, probablement per a sempre o com a mínim per a molts anys, és la credibilitat. A una banda i a l’altra.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *