Hi ha dues o tres coses que em rebenten. Em posen molt nerviós, cada vegada que les sent.
La primera és aquella moda de “feminitzar-ho” tot. I es parla dels valencians i les valencianes; dels estudiants i de les estudiantes. de tots i de totes… I així fins l’infinit. Per descomptat, cap dels que s’entesten en allargar qualsevol frase amb aquesta duplicitat, s’esforça massa per aconseguir que les dones (al capdavall les que sempre són menystingudes) tinguen la mateixa valoració que els homes. D’altra banda, l’estultícia de la proposta es pot resumir en una proposta; “Les festes de moros i mores i cristians i cristianes”.
La segona: n’estic fins al cap d’aquells que figura que han de defensar la Llengua. I que són els que es proclamen quasi imprescindibles per a la seua conservació. I a la menor ocasió, només perquè algú els fa una pregunta en Castellà, ja canvien de llengua. No fan el mateix si la pregunta els la fan en Francès, en Anglès o en Alemany. Perquè tanta universalitat no els cap al cap. En realitat, són d’aquells que creuen que el Castellà és una llengua que et permet anar per tot el món i que t’entenguen. I que només vol dir que han viatjat poc.
Una variant d’aquests, són aquells que, davant de qualsevol acte, des d’una classe fins a una visita a un museu, que s’ha de fer en Valencià, quan els apareix algú que els diu allò de “en español que yo no no entiendo“, també canvien. Assumeixen que la seua llengua no serveix per a res. I em seria quasi igual, si no és perquè també és la meua.
La tercera potser la que practiquen aquelles persones que davant de les incorreccions d’una altra, no es dignen a rectificar-la. En Castellà sí que ho fan, però en Valencià, no. És el cas, per exemple, quan algú et diu “Ja et manaré un correu amb les dades” (en lloc de “t’enviaré”). I li ho deixen passar.
Què voleu que vos diga? Em rebenta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!