El comerç menut fa molts anys que recula. Quan jo era un xiquet, prop de casa hi havia cinc o sis tendes. En aquell temps, les tendes venien una mica de tot. Hi havia menjar, sí; però també hi havia alguns articles de drogueria. Tampoc massa, perquè ja hi estaven les drogueries. La del carrer sant Antoni o la del carrer la Soledat. Aquestes prop de casa. A poc a poc, van anar arribant els supermercats. Primer, eren algunes tendes que es feien una mica més grans. Però la gràcia estava en els supermercats. Allà, no calia esperar i fer cua per a que la tendera o el tender et despatxara. Tu demanaves allò que volies i ells t’ho duien i t’ho deixaven al davant. Al final, pagaves i te n’anaves. Als supermercats tu anaves i agafaves el que volies. La cua la feies al final, per a pagar.
Pel camí, havíem perdut una part important. El tender o la tendera t’aconsellaven si alguna cosa no sabies ben bé. Al supermercat, no. Tu ho agafaves, ho pagaves i ja sabries per a què ho volies. A poc a poc, els supermercats es van anar fent més i més grans. I van arribar els de cadena. Que n’hi havia més d’un; al poble o en els pobles del voltant.
I tothom hi anàvem. I ben contents i satisfets. Amb el temps, els supermercats ja semblaven menuts. Perquè havien arribat els hipermercats. Aquests eren enormes. I estaven, lògicament, lluny del centre. S’hi havia d’anar en cotxe. Però hi havia de tot. Molta gent ho comprava tot, allà. La carn, el peix, les conserves, la roba, els productes de neteja… tot.
Mentre tot això anava passant, les tendes de barri anaven desapareixent. I tothom satisfet, perquè “era el progrés”.
Al final de tot, aquests hipermercats es van envoltar d’altres serveis i van aparèixer els centres comercials. Allà hi compraves de tot i també tenies garantit l’oci. Cines, cafeteries, restaurants (de menjar ràpid, per descomptat) jocs per als xiquets, aire condicionat…
I, de sobte, amb això de la COVID 19, ens hem trobat que hem d’anar a comprar al supermercat més proper. Per si de cas. I hem de fer cua per a entrar. I mantindre’ns a més de dos metres de tothom. I no embadalir-nos mirant i remenant. Cal anar de pressa. I el caixer o la caixera, darrere de la seua careta, ens mira amb la mateixa malfiança amb la què nosaltres li responem.
I ens hem adonat que ja no hi ha tendes, al poble. Només supermercats. I el tender no és com l’empleat. No ens coneix. I no pot fer per nosaltres allò que les tenderes, especialment elles, feien amb les nostres àvies, quan encara no havia entrat el jornal a casa però hi havia que menjar. I els fiaven (quina paraula més bonica). Els supermercats no fien. T’ofereixen targetes de crèdit, però et cobren interessos i fixen les condicions.
Això, per no parlar dels llocs de treball que es perden. Com a mínim, cada tenda que tanca, una persona. Justament ell. El veí tender. O l’adroguer, el panader o el de la tenda de roba.
I al final, per a res. Perquè ara, ni supermercats ni hipermercats ni res. Hi ha unes empreses, que tampoc paguen imposts ací, que et duen a casa tot allò que vullgues. Tot. I t’ho deixen a la porta de casa, un repartidors que van de bòlit. Sembla que per arribar a repartir prou encàrrecs per a que els arribe el sou, han de fer unes jornades de marató. De manera que, al final, hem passat de demanar una pastilla de xocolata i que ens la deixaren al davant, a mirar-la en la pantalla del mòbil, pagar amb la visa i esperar a que ens arribe. Pagant una mica més, en menys de vint-i-quatre hores. I els barris, tots els barris del poble, convertits en dormitoris. Perquè les tendes fan, a més a més de vendre, un servei impagable de mantindre viu el carrer al llarg de l’horari comercial.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!