Ahir, els presidents del govern d’Espanya, els representants de les patronals i els dels sindicats majoritaris del mateix estat, van signar l’acord per a prorrogar els ajuts als treballadors i a les empreses que s’hagen acollit a un expedient de regulació temporal d’ocupació per força major. Fins ací, res a dir. Però resulta, que aquests ajuts també es podran concedir a aquelles empreses que tinguen filials a paradisos fiscals.
Val a dir que, quan una empresa estableix una seu a un paradís fiscal, sempre ho fa perquè allà es paguen menys imposts. Si se n’arriben a pagar. En qualsevol lloc, es paguen els que pertoca pagar al paradís fiscal, no al país en el qual l’empresa en qüestió desenvolupa la seua activitat.
La pràctica és molt antiga. Fa anys, els països amb més vaixells matriculats eren la Grècia del règim dels coronels i Libèria. I els vaixells que solcaven la mar eren veritables deixalles plenes de rovell; però donaven molts més beneficis als armadors que si les matriculaven als seus propis països. Molt després, va ser el propi Steve Jobs el qui va aconseguir que la seua empresa fabricara (i tributara per això) a països molt diferents d’aquells on es venien els seus aparells electrònics. I encara ara hi ha qui baveja per aquella marca concreta de telèfons mòbils.
S’exclou dels ajuts aquelles empreses que tinguen la seua seu social a un paradís fiscal; això sí. Però és que d’aquestes es veu que no n’hi ha massa, a l’estat espanyol. Ara: d’empreses amb filials a paradisos fiscals, l’IBEX n’està ple. Mireu que es tracta d’un llistat on, segons indica el seu títol, només cotitzen 35 empreses. Que tu penses que n’hi haurà, però no tantes. I resulta que qui més en té, que no deu ser fàcil de comptar, és el banc de Santander: 207. 207 filials a paradisos fiscals. Ni una, ni deu, ni cent. O l’ACS de Florentino, que en té 102. O Repsol, que ja queda molt endarrerida amb “només” 70. Entre totes, es veu que passen de les 800. 800 empreses per a no pagar a Hisenda repartides entre 35. La mitjana és de 23 per cap. I en realitat és major perquè es veu que n’hi ha quatre que no en tenen: Aena, Bankia, Immobiliària Colonial i Merlin Propierties.
Doncs aquestes empreses, pobres, podran estalviar-se una bona part de les aportacions a la Seguretat Social mentre dure la situació de força major. Això sí. No podran repartir dividend entre els seus accionistes. Cosa que sí que ha fet Bankia, malgrat que és una empresa pública rescatada amb els diners de tots els treballadors (els nostres diners) i que no ha retornat ni sembla que mai retornarà.
El cas és que països del nostre entorn (geogràfic, perquè fiscalment es veu que no tenim entorn. Estem sols a l’Univers) han exclòs aquesta mena d’empreses dels ajuts. França o Polònia amb governs de dretes. i Dinamarca amb govern d’esquerres.
El problema de tot plegat rau en que el govern d’Espanya s’autoanomena “d’esquerres”. I els sindicats majoritaris s’autoanomenen “de classe” (ells es veu que volen dir de classe treballadora).
I a la signatura del document, damunt d’una taula de vidre ben transparent, per a que es veja que no hi ha trampa ni rerefons, hi era present un representant de CCOO, un de UGT i el vicepresident Pablo Iglesias. Que diuen que són d’esquerres, progressistes i que defensen els treballadors davant d’aquells que malden per no pagar els imposts.
Hi ha una cosa que s’anomena dignitat. I la millor definició de dignitat que he llegit mai, l’he trobada a “Si això és un home”, un llibre de Primo Levi, autobiogràfic de la seua estada al camp de presoners de Monowich, depenent del camp central de Auschwitz, a uns seixanta quilòmetres de Cracòvia.
Primo Levi explica (pàgina 60 de la versió catalana de butxaca d’Edicions 62) que al cap d’una setmana d’internament al camp d’extermini d’Auschwitz “l’instint de neteja ha desaparegut en mi”; serà un antic suboficial de l’Exèrcit austrohongarès, el sergent Steinlauf, qui l’acabarà convencent que cal rentar-se cada dia encara que no tinguin sabó i s’hagen d’eixugar amb la jaqueta. Levi afegeix, en boca del sergent: “Hem d’embetumar les sabates, no perquè així ho digui el reglament, sinó per dignitat i decència. Hem de caminar drets, sense arrossegar els esclops, no pas en homenatge a la disciplina prussiana sinó per continuar vius, per no començar a morir.”
Quan un vol continuar sent d’esquerres, progressista, defensor dels pobres i dels més febles, i acaba signant un acord com el d’ahir, perd la única cosa que el sergent Steinlauf li va dir a Primo Levi que no li podria mai arravatar ningú. La dignitat. La dignitat no te la poden llevar. L’has d’entregar tu.
Ara, anem a queixar-nos que els holandesos no ens volen deixar diners sense saber per a què són i sense controlar-los.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!