Ara fa molt poca estona s’ha fet públic que la major part del País Valencià i del Principat de Catalunya continuem en la fase 0 del confinament. Madrid ja havia estat descartada abans. Com han d’estar allà que ningú ha gosat signar el document en el què es demanava passar a la fase 1.
Total, que continuarem confinats i teletreballant. Es pot fer exercici o anar a passejar, però a certes hores i amb protecció. I ja duem més de cinquanta dies. Pràcticament dos mesos. I ara, la dada. En aquest temps no hi ha competicions esportives de cap mena. Ni hi ha futbol, ni bàsquet, ni ciclisme, ni natació… Ni res. No hi ha competicions esportives. Lògicament, els telenotícies haurien d’haver-se reestructurat i fer desaparèixer els espais que informaven d’aquestes competicions. O, com a mínim, reduir-los. Per no parlar dels diaris esportius.
Però no ha passat. Els informatius tenen grans apartats de deports on ens informen de la vida i miracles d’aquest o d’aquell esportista, de la seua parella, de les seues opinions o de si algú d’ells pateix la infecció pel coronavirus.
Però es veu que hi ha pressions molt fortes per a que recomencen les lligues. Perquè la gent es veu que estem molt interessats en veure si el Vila-real, pose per cas, encara pot guanyar la lliga.
No em puc imaginar que siga només per un interès merament esportiu. Podria ser per la baixada de negoci de les empreses d’apostes de tota mena. Al cap i a la fi, també es podria jugar i fer apostes sobre el nombre d’afectats de qualsevol tipus que hi haurà l’endemà. Però això, tot i que per a les empreses seria el mateix que proposar jugar sobre si el Vila-real guanya, empata o perd, deixaria molt a la vista el veritable propòsit d’aquestes empreses. Que la gent es jugue els diners, quants més millor, per a recollir-ne un bon pessic.
Però també en pot haver un altre. Les televisions estan quedant-se enrere. Segurament, a hores d’ara té més audiència netflix que la major part de les cadenes juntes. I els vídeos del confinament d’Eugeni Alemany més que moltes cadenes. I recorde jo que, ja fa anys, divuit, es va encendre la torre de comunicacions de Madrid. El conegut (especialment allà) Pirulí. El cas és que, durant unes hores, la capital del regne es va quedar sense senyal de televisió. No hi havia alternativa. I algú va arribar a proposar que se’n construís un altre de seguida, per si no es podia mantindre el senyal. Afortunadament, no li van fer cas.
Perquè, vos imagineu que amb tant temps confinats, els ciutadans començaren a llegir. O a pensar. Això sí que suposaria una veritable revolució. Perquè, a una persona normal i corrent però que pense, no se la pot enganyar amb bajanades d’aquelles que fan servir els polítics de tota mena per engalipar la gent. O els grans empresaris, que amb una mà fan donacions “generoses” mentre amb l’altra fan que les seues empreses tinguen la seu a algun paradís fiscal per a no pagar imposts.
Algú deu estar molt espantat, amb tot el que ens pot acabar deixant el virus. Que, per cert, continua per ací i encara s’escampa. Menys que uns dies enrere; però no ens podem confiar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!