Hi ha una dita popular que diu que has d’anar amb compte amb allò que demanes per si t’ho donen.
I sembla que a Pedro Sánchez està a punt de passar-li. Quan va ser investit com a president del govern espanyol, ho va ser per molt poc marge. 167 a favor i 165 en contra. De fet, sense pràcticament marge. I va ser gràcies al recolzament d’ERC. A canvi d’una taula de diàleg que sembla que s’ha quedat en res. El cas és, però, que una vegada president, l’home es veu que es va pensar que ja tenia el poder a les mans. I que tenia amb ell un govern fort.
En això, quan ja es començava l’any, va arribar la pandèmia del coronavirus. I ni ell ni ningú del seu gabinet s’ho esperaven. Però, com que el problema gros que ells veien (i encara veuen) és la unitat de la pàtria, es van afanyar a declarar el estat d’alarma. Amb aquesta nova situació, les comunitats autònomes quedaven subordinades a les ordres del ministerio de Sanidad. I tota la seguretat quedava sota el poder central. És a dir: sota el comandament del propi Pedro Sánchez.
Però pel camí, algú havia oblidat que justament la Sanitat, com també la Educació, feia ja molts anys que s’havien transferit a les comunitats autònomes. I que el ministerio de Sanidad no tenia pràcticament ni funcionaris ni mitjans per a res. Això no li va impedir al flamant president assumir tota la responsabilitat sobre el control de la pandèmia.
Segons passaven els dies, es veia que les mesures que es podien prendre no es prenien. Però sí que es prenia el “control” del territori. I a les rodes de premsa eixien militars. I es parlava d’una guerra, i de que érem soldats. I el ministre Illa anava prenent unes iniciatives que es veia de seguida que no tenia massa clar on s’havia ficat. Va ser el moment, els dies inacabables en els que el material que es comprava no arribava o no estava en condicions. Va ser quan van començar les compres centralitzades i incautació de caretes als hospitals que ja les havien adquirides. I la negativa a aïllar els focus de la pandèmia. Fonamentalment, Madrid i Catalunya. I cada dia més morts. I cada dia, noves notícies d’estafes. Ara en caretes, adés amb els vestits EPI per als sanitaris o amb els tests que no eren fiables o que, directament, no eren.
L’estat d’alarma s’ha de renovar cada quinze dies. I cal l’aprovació del parlamento. I anava eixint, malgrat que ja es veia que les xifres eren esfereïdores. Hem arribat a més de 500 morts per milió d’habitants. Però hi ha zones, Madrid o Catalunya, que es veu que passen dels 1000 morts per milió d’habitants.
Mentre, la dreta més extrema de l’estat, votava en contra de l’estat d’alarma perquè creuen que no cal. I només s’aguantava per l’abstenció del PNV i d’ERC. I el president, cada vegada més convençut que sense ell no hi ha eixida a la crisi. Quan van aïllar tothom ja era tard. La malaltia ja estava massa escampada. De manera que hem arribat fins avui amb mesures de “normalització” preses massa de pressa, segons els qui n’entenen. Sense saber encara els resultats de l’anterior, es vol prendre la següent. I sempre des d’un poder superior, sense admetre les crítiques ni les opinions diferents. Convençut que el centralisme, que ha donat molts mals resultats tant ací com a França, és la única via.
Finalment, fins i tot els de ERC, que es pensen que no hi ha millor possibilitat que un govern PSOE Podemos, s’han vist obligats a rectificar i a anunciar que el proper dimecres votaran que no a l’ampliació de l’estat d’alarma. De manera que és molt probable que aquest estat s’acabe més prompte del que el senyor Sánchez es pensava. La gran diferència és que, sense estat d’alarma, les decisions en matèria sanitària passaran a les comunitats autònomes. I el senyor Sánchez s’ha afanyat a anunciar l’apocalipsi. “Sense l’estat d’alarma, això serà el caos”, es veu que ha dit. Com molt bé explica Pere Martí, això no sembla que haja de ser així. El que sí que sembla prou clar és que, si no es renova l’estat d’alarma, passaran dues coses. El senyor Sánchez perdrà protagonisme. Això sembla segur. I segona. Que qualsevol comunitat autònoma podrà gestionar la situació sanitària millor que s’ha vingut gestionant amb l’estat d’alarma.
Això és el que, segurament, no ha previst Pedro Sánchez. Que amb la seua posició, podia reclamar, i obtindre, tota la responsabilitat. Però que una vegada assumida, seria jutjat pels resultats. I quan aquests són més de 25000 morts oficials i un desastre econòmic de proporcions colossals, probablement la nota que obtindrà serà molt baixa.
Malauradament, pel que fa als diners, l’estat central és qui els administra pràcticament tots. De manera que no els resultarà fàcil, als nous gestors de una pandèmia que sembla que encara no està vençuda, aconseguir bons resultats. El que podrien fer és exigir. No de bades duen mesos demanant permís per a aconseguir material de protecció, de detecció o recursos de tota mena. Si en tenen la oportunitat, haurien de demanar una responsabilitat que no els ha estat permesa; que els ha segut arravatada per unes altres instàncies que han demostrat la seua poca competència, per dir-ho suaument.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!