Les actuacions.

En aquesta crisi, a cadascú li pertoca actuar en la mesura en la què pot o en la que li assignen. Les persones normals, estem confinats a casa i només eixim per anar a comprar (no cada dia), per a treure el fem (quasi cada dia) o per anar a la farmàcia (molt ocasionalment). Ara ja només van a treballar fora de casa aquells que són imprescindibles. Que pel que indica el decret que va eixir a mitja nit (quasi com l’hora en la qual comencen a actuar els vampirs) no se sap qui són. De fet, ahir es va haver d’ampliar el temps de treball perquè es veu que al palau aquell de Madrid no saben que hi ha processos que no es poden aturar sense més ni més. O maquinàries que necessiten tot un període de temps per a poder-se parar. I un altre per a posar-se en marxa. Només com a exemple. O que hi ha molts serveis complementaris necessaris per a que el menjar arribe als mercats. O als supermercats, que els mercats no són adients i estan suspesos des de fa setmanes.

Però el president Sánchez, aquell que es va atorgar de seguida tot el protagonisme, continua eixint quasi cada dia a informar. O envia als seus. I entre aquests, n’hi ha molts amb uniforme militar. D’altres no en duen. I tots parlen molta estona i diuen molt poca cosa. De fet, ja fa dies i dies que el màxim responsable en cas d’epidèmies (fins que ell mateix ha quedat infectat) va parlant-nos del pic. I els militars es fan un tip de publicitar accions segons les quals valga l’exèrcit espanyol, que si no, com ens aniria. Igual et munten un hospital de campanya, que et desinfecten un aeroport, una residència de vells, com duen desenes de cadàvers fins a una morgue improvisada. O també t’hissen una bandera a mig pal, que per això en van quasi cinquanta. O desfilen per totes bandes, vestits de camuflatge però poc eficaç, perquè se’ls veu d’una hora lluny.

A poc a poc, anem assabentant-nos que el confinament, que era el que ja s’havia posat en pràctica a Korea o a Xina des del principi, era la solució bona. Però com a casa nostra l’havien demanada el president Torra (que figura que és el dolent) i científics de renom (entestats en dur la contrària al president Sánchez i els seus comitès de savis), aquesta solució no s’ha adoptat fins que el nombre de morts ja era insostenible.

Els empresaris, es poden classificar en dos grans grups. Els que treballen a la seua empresa i els que treuen dividends de la seua empresa. Els primers, estan molt emprenyats, perquè sense haver pogut fer res en pràcticament tot el mes, avui els han cobrat la quota d’autònom. I no se’ls perdona cap impost. A tot estirar, se’ls aplaça. Dels altres, només un exemple: aquest mateix govern de Madrid, ha donat 15000000 € a les televisions privades per la baixada de publicitat. Als bars, per la baixada d’ingressos per no haver pogut obrir, no. O als tallers, a les tendes i comerços tradicionals de totes bandes, per exemple, a aquests, tampoc.

Tot això per no parlar del sainet de la manca de material de protecció per als sanitaris, que han hagut de treballar en condicions tan precàries que una bona part dels infectats són metges i sanitaris. I mentre, grans polítics, d’aquells que s’omplen la boca de unitat i de vèncer el virus com si fora un exèrcit del segle XVIII, van reconeixent pífies dignes d’un monòleg del gran Gila: El gobierno central compra centenars de milers de tests a una empresa xinesa que no tenia llicència per a fer-ne ni per exportar.ne, i després resulta que no funcionaven. I no hi ha excusa, que el govern xinès els havia donat un llistat amb les empreses autoritzades. La comunidad de Madrid ja pensa que els avions de material que li havien venut i que fa deu dies que ningú sap on estan, deuen de ser una estafa. El mateix ministerio de Sanidad del senyor Illa, un llicenciat en Filosofia que des dels 29 anys viu de la política, compra ni se sap els vestits de protecció contra infeccions (EPI) i quan arriben es veu que eren impermeables per a la pluja. I anem veient que la campanya aquella de “lo paramos unidos”, que ara ja ha caducat i resulta que ho hem d’aturar ben separats, va costar 4,5 milions d’euros. Que se’ls podien haver gastat en equips de protecció per als sanitaris.

I ara va i resulta que on més prop es veu que s’està d’aplanar la corba d’ingressos, és a Catalunya, on ja sembla que cada infectat d’infecta a prou menys d’una persona sana. Per això les xifres de altes són superiors, i molt, a les de morts. I això és una bona notícia. Com ho seria que a cada ciutadà que es quede sense feina se li atorgués una renda de supervivència. És segur que això seria molt més barat, just i eficaç, que donar diners als bancs per a que donen crèdits. Uns bancs que a) En la anterior crisi no no van fer. b) Ara mateix, després d’haver-se quedat 60000000000 € de tots des de la passada crisi, entre tots ja no valen, en borsa, ni la meitat que Netflix. Fa tres mesos, valien el mateix que Netflix.  Però no ens cal patir. Segur que triaran donar els diners als bancs. Per cert. Netflix fa sèries de televisió. Els bancs, ara mateix, què fan?

I ens assabentem també que Amancio Ortega, que no paga imposts ací i que té les seues fàbriques en el tercer món, dóna 3000000de màscares i ja hi ha qui el vol proposar per al premi princesa de Asturies. Que el rei no ha donat ni un clau dels diners que va, presumptament, robar son pare, o de que els jugadors del Barça es rebaixen un 70% el sou i que a més a més, posaran diners per a que els empleats del club continuen cobrant el seu sou. Però ningú els proposa per al premi d’abans. Igual no és tan important, aquell premi.

Mentre, a hores d’ara, tots nosaltres coneixem casa nostra d’una manera que ens sembla absoluta. I hem redescobert la bondat de llavar-nos les mans amb aigua i sabó. Que no serà glamourós, però que va la mar de bé. Amb virus o sense.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *