Poemes per a la clausura. II

Com ara estem encara més confinats i, a més a més plou i fa fred, cal evitar que la tristor i la desesperança ens envaeixen. Per això vos propose un altre poema. En aquest cas, d’un gran; Miquel Martí i Pol.

Un poema que ja té anys, però que ens dóna, ara mateix, una mena de guia per a seguir cap avant. Perquè hem de continuar endavant encara que ens semble que no és possible. I tant, que ho és!

I, sobretot, no oblidis

I, sobretot, no oblidis que el teu temps
és aquest temps que t’ha tocat de viure:
no un altre, i no en desertis,
orgullós o covard, quan et sentis cridat
a prendre part, com tothom, en la lluita,
car el teu lloc només tu pots omplir-lo.

Creix, això sí, en la llengua la tribu,
mot a mot, fidelíssim,
i en l’esperit de revolta que alerta
la teva gent contra la defallença,
perquè en tu s’acompleixi, poc a poc, el futur
i mai no et trobis desvalgut i sol.

Miquel Martí i Pol 1965.

 

Afegeix un comentari