Aquests dies, entre moltes altres coses, estem trencant paradigmes. Un paradigma és, aproximadament, allò que es considera cert en ciència. Quasi indiscutible.
I ja fa molts anys que cada dia ens expliquen uns quants paradigmes enunciats amb tanta certesa com si foren certs. I de sobte, ens arriba un virus. Un ésser que ni tan sols es pot considerar un ésser viu, i ens els trenca tots.
En primer lloc, el paradigma de la rendibilitat. Des de fa anys, les empreses “millor gestionades” eren aquelles que obtenien més beneficis per als seus accionistes. Uns beneficis que es mesuren, sistemàticament, en diners. De manera que pràcticament tot es fabrica a la Xina, es transporta i es ven ací. I de moment, ens hem adonat que material bàsic i fonamental com les màscares per a protegir el personal sanitari, no es fabrica a l’Estat Espanyol. I la Índia, que també en fabrica, acaba de prohibir-ne l’exportació. I no n’hi ha. I no se n’esperen, perquè la demanda mundial s’ha disparat i Espanya les confisca. La resta de països, les compren.
Un altre paradigma era que les empreses privades estaven millor gestionades que les públiques. Això ha quedat desmentit amb l’evidència més barroera. La pròpia Esperanza Aguirre, el martell de la sanitat pública madrilenya, està ingressada a un hospital públic i no a un dels privats que ella mateixa va beneir.
Finalment, hi havia un paradigma que semblava inamovible, tot i que generava un cert rebuig. És aquell que sempre beneficia l’infractor perquè mai li passa res. Recordem que això va des d’aquell que aconsegueix no pagar una multa fins aquells grans defraudadors als quals tots coneixem. Des del veí de la cantonada fins el Rei Emèrit, per entendre’ns. I, de sobte, ens hem adonat que davant d’un problema científic no es poden fer trampes. En un cas de pandèmia, cal previndre i, en especial, cal actuar abans que el nombre de casos es dispare. I, com això no s’ha fet, ara només es pot actuar amb retard. I sense mitjans.
Pel què expliquen els que n’entenen, els científics, la única solució és un confinament total de la població durant un temps mínim de quinze dies. Però això inclou aturar tota la producció i la economia durant aquest període. El problema rau en que Madrid, que es on més casos hi ha, quedaria aïllat i no podria controlar la perifèria. Potser per això han decidit treure els militars a fer petites actuacions amb granotes blanques i motxilles de lleixiu. I només una estoneta cada dia. I, fins i tot un general eixia cada dia a la tele a dir-nos que tots som soldats. Literalment. Com si ell, amb el pit ple de medalles, sabés un borrall de virus.
I a tot aquell que diu que s’han de fer les coses d’una altra manera, cal crucificar-lo, perquè els diu que no ho fan com s’ha de fer. Des del MHP Torra fins a doctor Mitjà.
Però, pel què sembla, els més poderosos continuen fent com que no passa res. Es veu que el propi Aznar, aquell home que va ser president i que duia bigot, ha fugit de Madrid fins Andalusia i per allà treu el gos i els escortes a passeig. El que potser ni ell ni els qui són com ell saben és una frase que de menut em deia la meua àvia: “El qui fuig de Déu, corre de bades”. I aquest sí que és un paradigma que no sembla que vaja a trencar-se. Cal afrontar els problemes importants i fer-ho amb mitjans. No volent aparentar que es té controlada una situació que es desconeix. Com aquell, que va dir que com a molt esperaven algun cas i ja n’és un dels infectats. O com l’altre, que encara no fa ni deu dies, preveia un màxim de deu mil casos.
Caldrà que ens cuidem, que ens hi va la vida. No podem eixir de casa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!