Com això del confinament sembla que va per llarg, hem escrit una petita història. Al menys, acaba bé. O això sembla.
La trobada.
Pasqual va mirar per la finestra. El carrer estava desert. No s’hi veia una ànima. S’hi va estar una bona estona mirant. Esperava que algú passara. Tant li era qui. Li era igual un veí, un foraster o un cotxe de la policia. Perquè de la policia, de tant en tant, passava un cotxe. De l’exèrcit, no. Després que es van començar a empestar, van fugir com a conills. Estava fart. Només eixia una vegada al dia, a la nit, per a tirar el fem al contenidor. I, fins en això era desgraciat. El tenia just al cavant del portal. Onze passes, exactament, des del brancal del portal fins a la tapa del contenidor. També, això era veritat, podia anar a comprar, però el supermercat el tenia a dues cantonades. I a la porta hi havia una persona, amb la màscara, la granota blava i les ulleres no sabia mai si era un home o una dona, que aturava els clients i els deixava entrar de un en un. Després de la primera setmana, quan va comprar sense esme per a dues setmanes, ara comprava quasi al dia. Així, com a mínim podia eixir i trepitjar el carrer.
Els dies s’havien anat allargant i cada vegada feia més calor; però el virus maleït semblava immune a l’augment de la temperatura. Continuava infectant cada vegada més i més persones. Ja feia setmanes que s’havien esgotat els recursos. El sistema sanitari estava col·lapsat. La major part de metges, infermers i personal, també estaven empestats i estaven aïllats. Una vegada algú agafava la malaltia, s’hi havia d’estar com a mínim sis setmanes. De manera que, tant era si no et trobaves bé com si tenies un infart. No hi havia metges per atendre’t.
De sobte, va veure un gos. Anava solt, i caminava lentament. Es veia que anava gaudint del paisatge. Era l’amo absolut del carrer. Ho mirava tot, tot ho olorava i, sovint, s’aturava per a deixar una pixarradeta ací o allà. Quasi li va agrair que deixés la marca a la roda del seu cotxe, que estava allà aparcat des que va anar a treballar per última vegada. Ni recordava quant temps feia, d’aquell dia. Per aquells dies, allà on anava tothom comentava que allò del “confinament” per a dues setmanes seria difícil de suportar.
—I ja duem més de tres mesos, tancats a casa. Això és per a morir-se.
Va sospirar, tot just mentre el gos, amb caminar satisfet, va continuar el seu camí i es va perdre en girar la cantonada. Allà, el semàfor continuava canviant de color encara que mai passava ni un sol vehicle.
Pasqual es va sobresaltar de sentir el so de la seua pròpia veu. Com vivia sol, feia molt temps que no parlava amb ningú. Perquè les comptades ocasions en que es trobava prop d’algú altre, per precaució, tots dos es mantenien a distància i en silenci. Perquè el virus era molt menut, molt sibil·lí i traïdor. Un veritable fill de puta ultramicroscòpic.
Només sentia la veu dels veïns de dalt quan discutien. Però des de feia una setmana que també s’estaven en silenci.
Per a mi, que un dels dos ha mort a l’altre.
Va pensar. Perquè la parella, els primers dies de captiveri, discutien tot el dia i bona part de la nit.
També havien passat a millor vida les cançons des dels balcons, els concerts amb músics tancats cadascú a sa casa les cassolades per a protestar per la situació. Ara, els qui quedaven, només procuraven no tindre febre. Aquell era el símptoma més temut de tots. Si en tenies, havies de contactar amb l’aplicació del mòbil i, en un circuit de cinc preguntes de resposta òbvia, ja et comunicaven que estaves empestat; que no eixires ni a tirar el fem i que, si no podies respirar, que tornares a entrar a l’aplicació, però directament a l’apartat “greus”. I ja et dirien.
Va seguir mirant per la finestra. Del pisset, coneixia cada racó, cada maniseta, cada ratlla de la pintura. Era com una gàbia. Va mirar el calendari que tenia penjat a la paret. Divendres, huit de maig.
Avui comença un altre cap de setmana.
Va pensar, amb agror. Ja feia mesos que cada dia era igual que l’altre. De sobte, va sentir que algú cridava. Corrent, va tornar cap a la finestra. Ara, pel carrer es passejava un home. Anava tot sol. Caminava a poc a poc, però era jove i semblava fort. el seu pas era ferm i elàstic. Des de les finestres i balcons, la gent eixia a dir-li coses. L’insultaven, li deien que estava boig, que no es podia escampar el virus… fins i tot un exaltat li va tirar algun objecte, però no li va atinar. En passar tot just sota la finestra de Pasqual, l’home es va girar.
—És negre.
Va exclamar ell. I el pensament se li va accelerar. El coneixia. Ell sabia qui era, aquell home. Quasi havia arribat a la cantonada, quan ho va recordar. Per això es va abraonar sobre la finestra, la va obrir i va sentir l’alenada d’aire net provinent del carrer.
—Divendres!!
Va cridar, tan fort com va poder. I es va queda immòbil, esperant. El desconegut es va aturar, va tornar enrere i va mirar cap amunt, buscant qui li havia cridat allò. Per fi el va veure. Es va aturar al seu davant, li va somriure, el va saludar amb la mà i li va dir:
—Bon dia, Robinson.
Ell no sabia què dir-li. Però no volia que se n’anés. Sabia que aquell desconegut era una oportunitat que no podia deixar passar. Per això es va quedar mirant-lo. Ni s’adonava que estava somrient. El veïnat continuava cridant-li, a Divendres. La major part l’insultava. Per fi, l’home va dir:
—A mi ja m’han donat d’alta. Sóc immune.
I en una sola mirada, ell i Pasqual s’ho van dir tot. Un minut més tard, quan va sonar el timbre de la porta, Pasqual era feliç. Com a mínim, s’havia acabat la soledat del seu captiveri. Ja tenia algú amb qui parlar. Havia deixat de ser un nàufrag a la seua pròpia casa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!