La comparsa.

Tothom coneix el terrabastall que ha ocasionat la desfilada, a Campo de Criptana, d’una comparsa amb una carrossa simulant forns crematoris d’un camp d’extermini nazi, acompanyada per figurants vestits de presoners i amb acompanyament de comparses vestits de nazi i d’altres amb estrelletes a les cames i banderes d’Israel. L’escàndol ha segut tan gros que fins i tot ha hagut una protesta oficial de l’ambaixada d’Israel i s’ha cancel·lat la participació de la comparsa en altres localitats de Castella la Manxa. A hores d’ara, supose que ja s’ha dit quasi tot el que es pot dir, sobre el tema. Els responsables de la comparsa han demanat perdó i han dit que el seu objectiu era homenatjar les víctimes. Els responsables polítics d’aquella autonomia, tret de l’ajuntament de Campo de Criptana que no ha tingut més remei que respondre a l’ambaixada d’Israel, han callat com a morts. Igual com ho han fet els polítics de Madrid,

Tothom es pregunta com es pot haver arribat a crear aquesta coreografia al llarg de mesos sense que ningú, abans del dia de la primera actuació coneguda, s’adonés del que anava a passar. Però és possible que la raó siga tan clara com evident. La segona guerra mundial va començar per l’enlluernament d’una bona part de la població europea per unes idees supremacistes i duta, pels seus responsables, fins a les darreres conseqüències. I com a resultat, es van crear els camps d’extermini on es van assassinar milions de presoners. Per qualsevol causa. Per jueus, per gitanos, per russos (tots aquests eren “inferiors”, no humans), per homosexuals, per comunistes, per dissidents, per traïdors…

Al final de la guerra, els nazis van perdre. I es van haver de rendir sense condicions. Fins i tot sembla que els vencedors es van plantejar en algun moment, acabar amb el poble alemany a través d’un programa massiu d’esterilització.

Però a Espanya, aquests personatges no van perdre. Just abans de l’inici d’aquella guerra, la que a València anomenen “la guerra que tingueren”, Franco havia guanyat, gràcies a l’ajut de Hitler i Mussolini, la guerra civil (La guerra que hi hagué). I molts jerarques nazis, quan van haver de fugir, es van refugiar ací, I ací van viure, en pau i tranquil·litat, fins que es van morir de vells. Igual com el dictador.

De manera que ací, no es fa estrany, reivindicar “les coses bones que va fer Franco”, com es deia allò de que “algun dia el món li haurà d’agrair a Franco haver mort tants jueus”. De manera que, considerant que l’estètica nazi (amb molt roig a les banderes, blanc i les esvàstiques negres i amb els vestits de les SS dissenyats pel propi Hugo Boss) és molt més vistosa que la espanyola, sempre més verd militar, ningú pensa que algú es pot sentir ofès perquè li recorden un fet tan esgarrifós com la mort premeditada i cruel de milers de persones diàries al llarg d’anys. Com ningú s’indigna quan apareix algú que nega la història i els crims dels nazis. Com ningú s’estranya de fer salutacions nazis i que no passe res. Després, van, ho repeteixen a Alemanya i es sorprenen de les conseqüències.

Per no esmentar l’antisemitisme que traspuen moltes afirmacions o manifestacions de nombroses organitzacions polítiques. Especialment lamentables en aquelles organitzacions que s’autoqualifiquen d’esquerres.

Per tal de recordar què era un camp d’extermini nazi, em valdré de les paraules d’un supervivent del camp de Auschwitz I. Monowitz, que a més a més, era químic de formació, com jo mateix. Primo Levi, 1919 – 1987. Només eixir, va escriure el primer llibre de la trilogia d’Auschwitz: Si això és un home. Aquest llibre, format per petites narracions escruixidores, comença amb un poema amb aquest mateix títol Si això és un home (Se questo è un uomo, en la versió original).

Els que viviu segurs

A les vostres cases escalfades

Els que trobeu en tornar al vespre

El sopar calent i cares amigues:

Considereu si això és un home,

Qui treballa en el fang

Qui no coneix la pau

Qui lluita per un tros de pa

Qui mor per un sí o per un no.

Considereu si això és una dona,

Sense cabells i sense nom

Sense forces per recordar

Els ulls buits i el ventre fred

Com una granota a l’hivern.

Penseu que això ha passat:

Us confio, aquestes paraules.

Graveu-les al vostre cor,

Quan sigueu a casa o aneu pel carrer,

Quan us fiqueu al llit o us lleveu;

Repetiu-les als vostres infants.

O que se us ensorri la casa,

La malaltia us impossibiliti,

Els vostres fills us girin la cara.

És difícil dir-ho més clar. De la mateixa manera que és indignant quan es fan representacions burlesques on s’afusella un ninot disfressat de MHP Puigdemont o com ho serien comparses on es banalitzés qualsevol assassinat d’aquells que hi havia a la guerra civil. O a la postguerra.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *