La por.

El nord d’Itàlia s’ha paralitzat. Han tancat des de la Sala de Milà fins els carnavals de Venècia. Des de les escoles fins a desenes de milers de persones confinades als seus pobles. Les autoritats d’allà, fins i tot han amenaçat amb la intervenció de l’exèrcit, si algú gosa no respectar les ordres per evitar el progrés del virus en qüestió. Ha arribat el coronavirus. Ja hi ha tres morts. El Regne Unit va repatriant malalts procedents d’un creuer immobilitzat al Japó. A hores d’ara, el brot del coronavirus ha mort més de dues mil persones, a tot el món. Tres a Itàlia, més de dues mil a la Xina, o cinc a Corea. Les autoritats europees van tranquil·litzant la població, però sense massa èxit, pel què es va veient.

Tothom està espantat pel coronavirus. I no sembla massa preocupat per les morts que ocasiona diàriament la fam, les guerres o les malalties derivades de l’extrema pobresa que hi ha a tants llocs del planeta. El cas és, però, que ningú qüestiona una economia mundial basada en els beneficis mesurats en diners. I que acumula gran part d’aquests beneficis en molt poques mans. I que funciona gràcies a que els qui produeixen molts bens de consum, des de roba fins a ordinadors, passant pels qui treballen la terra, cobren una misèria, mentre que els fabricants que els produeixen en països molt pobres, els venen als països rics amb uns beneficis enormes. Això només són negocis. I els qui ho fan, són gran homes (solen ser homes) de negocis. I mentre les malalties que es traslladen no els afecten a ells, tot sembla funcionar bé. És el cas de les taronges que s’importen des de llocs molts remots per a vendre als supermercats europeus, per exemple. O el cas dels mosquits tigre, que a més a més de molt molests i difícils de matar, també són potencials vectors (transmissors) de malalties que ací teníem eliminades o, directament, no les teníem. També és el cas d’aquells que “no són partidaris de les vacunes” i no les posen als fills. Fins ara, no han agafat malalties greus perquè la major part de la població està vacunada. Però contra aquests, no s’emprenen mesures coercitives.

El cas del coronavirus sembla ser diferent. Perquè, de sobte, qualsevol estem exposats a agafar una malaltia nova. Que, fins fa no res, es veu que només podia afectar altres espècies. I ara s’ha adaptat a la nostra i encara no tenim massa clar com combatre-la. A més a més, el seu avanç ha segut magnificat per uns mitjans de comunicació que depenen massa del model econòmic com per a criticar-lo obertament.

I de sobte, tothom ha agafat por. La nostra torre de marfil s’ha trencat. Ningú està exempt del risc d’agafar aquest virus. Perquè la gent ens hem de moure. Per anar a treballar, per anar a divertir-nos, per viatges de negocis (possiblement, aquests, els dels viatges de negocis siguen els més espantats de tots), per a fer vacances. I podem pensar que aquest virus, o qualsevol altre, també pot viatjar en els milions de paquets que es mouen de banda a banda del món cada dia.

Segurament, aquest era un dels riscs de viure en una societat on només es valora allò bonic. I on els vells, la mort, la malaltia, allò que és lleig, s’amaga. Una societat que amaga totes aquestes coses per evitar que es trenque la bombolla on tots som joves, forts, bells i ens comprem tot de productes que, probablement, no necessitem per a res. I tenim dret a aconseguir-ho sense més esforç que desitjar-ho. Al menys, això és el que ens ven la publicitat.

I ara ens retrobem amb aquella por mítica, terrible i fosca, que devia envair els nostres avantpassats de l’Europa medieval davant de les successives pestes que van delmar poblacions senceres. No sembla el cas, de moment. Però la por és de bades.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *