Aniversari.

Aquesta setmana, Vila-real ha celebrat l’aniversari de la seua creació. Concretament, el 20 de febrer del 1274, Jaume I va atorgar la carta pobla a una vila feta de nova planta, construida en terrenys manllevats a la veïna ciutat de Borriana, la capital històrica de la Plana. Fou una construcció pionera a Europa. Encara en la Edat mitjana, es va construir seguint el model de les ciutats romanes.

Demà, la Ciutat retrà un homenatge al seu fundador, al davant de l’estàtua que hi ha al jardí de Jaume I. Una estàtua, per cert, que ha segut recentment traslladada des del centre de la ciutat, on s’hi ha construït un aparcament subterrani. Un aparcament construït damunt de l’antic convent de les monges dominiques, que prèviament s’havia enderrocat juntament amb l’ajuntament vell i una bona part de la plaça Major. Una plaça envoltada d’arqueria gòtica del segle XIII. De la primitiva Vila, només queda el traçat i una de les torres cantoneres. La torre Motxa, a la qual no es va tindre cap vergonya de construir-li, a tocar, un bloc de pisos. I de totes les cases senyorials del centre de la ciutat, només queda la casa dels Mundina. Tota la resta ja ha desaparegut. Com l’església de la Sang (antiga sinagoga) que ja fa anys que es va convertir en un bar i local social dels Lluïsos. L’antiga posada reial, en una tenda d’aquelles de roba adotzenades; una altra part de la plaça Major, en un saló d’estil indescriptible: el casino de la Caixa Rural. Una església gòtica que hi havia al carrer Major, s’ha transformat en una finca de pisos.

En realitat, d’aquella ciutat que Jaume I va fundar, no queda gairebé res. Però això no evita que, si per casualitat s’enderroca qualsevol casa vella i apareix qualsevol resta, de seguida es faça desaparèixer. Així tenim la ciutat. Tota acabada de fer. Sempre acabada de fer. Sense història. Els vila-realencs, som capaços d’anar a visitar qualsevol ciutat, per llunyana que siga, i admirar les seues murades, els seus palaus, i els seus monuments antics. Al mateix temps, si algú de fora ve a visitar-nos, és molt difícil trobar què ensenyar-los més enllà d’una visita de una hora.

I el problema rau en que arribem a creure que, en realitat, no tenim història. Que som un poble de nouvinguts sense passat. I per això ens veiem obligats a importar qualsevol traça històrica, malgrat que ens siga aliena. Per això no sabem res de la importància de la ciutat al llarg de les diferents èpoques dels darrers sis-cents o set-cents anys, mentre que tots coneixem episodis més o menys arreglats que van tindre lloc molt lluny d’ací. Ningú sap el paper ni de la Vila ni de la Plana en la guerra del Francès, però tots hem sentit a parlar del 2 de maig a Madrid. Ni sabem res sobre els important cultius del cànem, de la morera o de la vinya. Només coneixem els darrer de tots: la taronja.

Al mateix temps, més enllà de commemorar cada any la fundació de la ciutat, les festes que es fan ho són al maig i al setembre, per sant Pasqual i la mare de Déu de Gràcia: però consisteixen, fonamentalment, en un seguit de bous per la vila, per tal d’aconseguir tindre bona part del poble ocupat per les festes al llarg de seu dies cada vegada. En això, tampoc no ens diferenciem de la resta de pobles de la Plana. Fins i tot arribem a muntar grans filades de barreres per a celebrar, com si fora tradició d’ací, en “encierro”. I en diuen així: Encierro.

Aquest any, l’homenatge a Jaume I coincidirà amb la visita a la ciutat del circ Raluy Legacý. Aquest sí que és un circ que manté una tradició del circ clàssic de la primera meitat del segle XX. I inclou també tota una estètica i una col·lecció de carruatges antics digna de veure.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *