L’agricultura.

D’allò que els castellans diuen “agricultors”, a la Plana sempre n’hem dit llauradors. Aquells que llauren la terra. En general, al País Valencià l’agricultura mai ha segut fàcil. Poca aigua, relleus accidentats i un clima que de tant en tant ens fa una mala passada. Com deia Raimon, “al meu país no sap ploure. Quan no plou és la sequera; quan plou, és el desastre”. Compartim condicions amb la resta de la vessant mediterrània de la península Ibèrica.

Malgrat això, els valencians hem aconseguit bastir una agricultura de qualitat. Al llarg dels segles, hem aterrassat les muntanyes de vegades fins els cims. Hem cultivat ceps i hem fet vins d’excel·lent qualitat. Per exemple, els Fondellons de les rodalies d’Alacant que eren els únics que bevia Lluís XIV. Hem cultivat oliveres i fem bons olis, ametllers, avellaners, blat i altres cereals, palmeres datileres, a les planes dels rius hortalisses de tot tipus, fruiters de tota mena i, a partir del segle XIX, fins i tot taronges. I sempre ens hem hagut de construir nosaltres les infraestructures necessàries per a ampliar els cultius. A la Plana som pioners en la construcció de pous fondos per aprofitar l’aigua dels aqüífers (aigua fòssil). Encara ara, la població de la Plana, 500000 habitants, ens abastim d’aigua potable a partir dels aqüífers.

Ens hem hagut de construir els reguers i les conduccions entubades per tal de dur l’aigua dels pous fins allà on hi havia terrenys cultivables. Hem transformat erms en terres de regadiu duent la terra amb carros. Totes aquestes feines s’han fet sense cap mena d’ajut oficial. Ans al contrari. És famosa aquella frase d’un ministre d’agricultura dels qui nomenava Franco directament, quan va vindre a visitar la zona després d’una gelada: “Si no es tierra de naranjas, el año que viene que no las planten”, diu que va dir l’home. Però el cas és que, sense més ajut que el fruit del propi esforç, hem aconseguit bastir una agricultura potent. I de qualitat. Però amb condicions molt difícils.

I amb el pas dels anys, s’ha anat augmentant la producció i també la exportació. I ací és on ha començat el nostre calvari final. Perquè les infraestructures necessàries per a exportar encara no hi són. Fa vuitanta anys, les taronges es pagaven molt cares, a Europa. Fins que van arribar les conseqüències de la crisi del 29 (que ací es van barrejar amb la República). I s’exportaven en barco o en tren. Uns trens que circulaven per una via única fins a Cervera. I des d’allà, canvia de vagó, que Europa té un ample diferent. Encara avui, estem així. De manera que es va optar per exportar amb camions, que és molt més car i molt més lent (excepte si competeixes amb la RENFE).

Llavors, varem entrar a la UE. Una bona part de les despeses d’aquella unió eren per ajuts agraris, però ací mai van arribar, excepció feta d’algunes engrunes. Els grans ajuts són per als vins de Rioja, per als cultius de llavors olioses com el girasol, i per a coses així. Per als cultius dels valencians, mai arribava res.

A més a més, es va fomentar el turisme. Un turisme de masses que no deixa gaires beneficis, però sí que mou molta gent. I es va optar per construir apartaments a la costa, vendre’ls i fer-ne més. Això genera molts beneficis al principi per a qui els fa i els ven, però deixa el litoral malmès i ple de ciutats fantasma la major part de l’any. Aprofitant l’embranzida, es van anar ocupant terrenys agrícoles per eixamplar unes ciutats costaneres que només s’ocupen una part de l’any. És el cas de l’Horta de València, del Quadro de Santiago entre Benicàssim i Castelló o dels marjals d’Orpesa on ara està Marina d’Or.

Al mateix temps, cada vegada que l’Estat Espanyol havia de negociar qualsevol cosa amb la resta dels estats europeus, els interessos dels llauradors valencians sempre eren cedits per tal de preservar-ne altres de “més valuosos”. Per la nostra part, els valencians som minifundistes, perquè no hi ha espai per a grans finques, d’una banda, i perquè la terra ha estat sempre molt repartida, entre nosaltres.

Finalment, a tot arreu s’han anat bastint grans empreses de distribució que controlen les compres. i ni els llauradors ni tampoc les empreses que venien productes agrícoles d’ací han crescut en comparació. Per això ara qualsevol llaurador està indefens davant les exigències de qualsevol cadena de supermercats europea quan només accepta preus per sota els costs de producció. Perquè els productors d’ací som petits, com les nostres empreses comercialitzadores; i també perquè amb els successius convenis, Europa ha anat acceptant l’accés de productes agrícoles d’allà on siga. I tenim verdures i hortalisses provinents del Marroc o d’Egipte que són molt més barates que les produïdes ací. Taronges provinents del Perú, o de Sud-Àfrica, nous que ens arriben de California o fruits secs en general que venen des de Turquia. L’arròs, del Vietnam. I els nostres llauradors s’han anat empobrint sense remei. Però lentament, any rere any. I sempre amb una bona excusa. L’any que ha gelat, perquè ha gelat. El que ha hagut una inundació, perquè ha segut una desgràcia del temps. L’any que els alemanys no compren taronges perquè s’han emmirallat en qualsevol altra cosa; però sempre pensant que l’any que ve serà millor.

El mal és que, després de molts anys de pèrdues, la ruïna és total. No queden energies, ni persones disposades, a continuar. I quan això passa, la reacció de molta gent és girar-se cap aquells que ofereixen solucions fàcils (i falses) a un problema que no és senzill. I augmenta l’extrema dreta. Com ja ho ha fet a Múrcia o a les comarques del Sud del País Valencià. I quan es fa una manifestació de llauradors, als tractors s’hi duen banderes d’Espanya. Segurament perquè no se sap que els eurodiputats espanyols (del PSOE, del PP, de Ciudadanos i fins els de Podemos) van votar en favor de permetre abaixar els nivells d’exigència per a importar tota mena de productes agraris d’allà on siguen més barats, encara que no hi haja cap control sobre plagues i malalties que als cultius europeus no existien. Ni sobre els fitosanitaris que es fan servir per a cultivar-los. I es veu que a la manifestació de València hi acudeixen Isabel Bonig o Toni Cantó, per exemple. Per a fer-se una foto com si ells no hagueren tingut res a veure amb la situació actual.

I és que, al final, tot és una qüestió de coneixement. I als llauradors fa molts anys que els poderosos es preocupen de mantindre’ls en la ignorància.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *