El problema.

A hores d’ara, tothom té clar que Espanya té un problema. Ells en parlen del “problema català”, però ja està clar que el problema està a l’altra banda. El problema és Espanya. Com més temps passa, es va veient millor. I es veu fora. Especialment a Europa, que ha descobert de sobte que, de semblar un país mig modèlic perquè no tenia extrema dreta, ara té quatre comunitats autonòmiques amb governs en coalició amb l’extrema dreta o amb el seu recolzament. I es veu que no fa cap cas de les recomanacions, cada vegada més fermes, sobre les mancances d’independència del Poder Judicial. I els seus tribunas ignoren les sentències del TJUE, al capdavall, el més alt tribunal d’Espanya. Perquè quan Espanya va signar el compromís d’adhesió a la UE es va deixar a la porta una bona part de la seua sobirania. I ara, de sobte, van descobrint que hauran de respectar allò que van signar.

Tot va començar perquè des del seu propi nacionalisme, no poden entendre que cadascú vulga ser com és. I els ofèn que els catalans vulguen parlar Català. I que reclamen un tracte econòmic just. I un problema que haurien pogut resoldre amb facilitat, només aprovant aquell estatut d’autonomia que es va aprovar al Parlament Català fa deu anys, el van deixar fer més gros, fins que el 2017 els va esclatar a les mans. I des d’aleshores, no han sabut què fer. Només amenaçar, prohibir, empresonar, multar i colpejar. A tort i a dret. A tots. I ara, tenen el problema d’una Catalunya on, si es deixa votar per la independència, els independentistes guanyen segur. Però ells, encegats en els seus propis discursos, no el volen permetre ni el permetran. Però ja tenen unes quantes derrotes judicials sonades. Totes a tribunals europeus, això sí. Però inevitables i impossibles de ignorar. I tres eurodiputats de JxC que els deixen molt en evidència. Perquè s’han passat més d’un any afirmant que això no podria passar mai de la vida.

I ara els arriba el problema gros. Perquè l’economia espanyola depèn més que no es pensa, en l’economia de la perifèria. I en bona part, de l’economia catalana (i també de la valenciana i la mallorquina, que també tenim el vici de voler parlar Català). I ells voldrien enfonsar aquestes economies, per tal que els que no siguem com ells estiguérem tan ensorrats que els demanàrem ajut a ells. I ho intenten. Però és que ja no els queda gairebé res per a vendre. De manera que, si ens ensorren, ells tampoc mengen. I aquest és el problema. Ens necessiten per a sobreviure, però no ens volen. És un cas clàssic de matrimoni que es manté a la força, però que només pot acabar trencant-se. Pot ser ens enfonsen, però el preu que en pagaran serà la seua pròpia anihilació.

Lògicament els europeus, que ja van veient la classe de soci que tenen, estan cada dia més preocupats. Jo també ho estaria, si fora d’ells.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *