Llibertat i ignorància.

Aquests dies s’han produït dos fets altament interessants. D’una banda, a Múrcia es vol implantar la censura en l’educació. Per a no dir-li així, se li ha posat un nom superguai. Se li diu “Pinparental“. La proposta, de Vox d’allà, demana que, abans de fer qualsevol activitat en horari escolar que ensenye determinats temes, s’haja de demanar als pares el consentiment exprés per a poder-ho fer. D’ací s’ha derivat en un ridícula polèmica sobre si els fills son o no propietat dels pares.

La proposta, per tal que siga vendible, es proposa només per a temes que poden afectar a la moral. O al sexe. O a la consciència. Però aquesta idea es pot aplicar a qualsevol altre tema. Jo he conegut pares, amb pretesos estudis universitaris, que eren contraris a vacunar els seus fills. I les vacunacions també es fan, moltes vegades, dins de l’horari escolar. La legislació espanyola és tan permissiva, en aquest aspecte, que si un pare no vol que es vacune el seu fill, no se’l vacuna; però sí que se li permet continuar assistint al centre. Quan reapareixen casos de malalties que ja estaven eradicades, sempre hi ha algú que s’esquinça els vestits. Per contra, si un d’aquests xiquets, o adolescents, ha de viatjar a un país seriós en aquest aspecte, per exemple als EUA, si no està vacunat, senzillament no arriba a pujar a l’avió.

Però el cas és que, si algú es pot oposar a que al seu fill, o filla, no se li explique res sobre sexualitat, més enllà de considerar-lo prou estúpid com per a no entendre una xarrada de divulgació, també es podria oposar a que se li ensenyara qualsevol altre contingut. Per exemple, als mateixos EUA, als estats de l’anomenat “Cinturó de la Bíblia”, hi ha associacions de pares que volen que, al mateix temps que s’explica la teoria de l’Evolució (avalada per tota mena d’evidències científiques) s’explique la Creació, avalada per unes creences de determinats individus sense cap prova possible. I també es podria prohibir que s’ensenyés algun altre coneixement científic. Des dels teoremes bàsics de la Geometria, fins al concepte d’àcid-base. Des del concepte de oració (en tal que missatge en qualsevol llengua, amb subjecte, verb i predicat i no només com a prec al Déu de torn) fins al concepte de molècula, de àtom o de neutró.

Al capdavall, si el permís l’ha de donar el pare o la mare, el més probable és que siga un permís sense cap mena de base lògica. Cap pare té, tenim, la obligació de ser uns experts en cap de les assignatures o disciplines de les quals es parla o s’estudia a l’escola o a l’institut.

Al mateix temps, i amb la inestimable col·laboració del PP, ha aparegut, fonamentalment al sud del País Valencià, una iniciativa en contra de l’ensenyament del Valencià (que és com els valencians anomenem al Català). Ací ha tornat a aparèixer el concepte de propietat dels fills. Que són dels pares, segons els qui s’oposen a que els seus fills aprenguen una llengua. Fins i tot ha hagut manifestacions que, a Oriola, diu la policia municipal que ha segut de molts milers de persones. Aquests personatges que hi apareixen, no entendrien que hi hagués una manifestació en contra que els xiquets hagueren d’estudiar el seu Castellà (que és com els valencians anomenem el que ells anomenen Español, amb “o” tancada). Però no s’adonen que el seu plantejament és fonamentalment estúpid. De fet, és el mateix que el de la censura educativa imposada per uns pares que, si poden decidir què han d’estudiar els seus fills, els condemnaran a estudiar només allò que ells ja coneixen. I aquest seria un mecanisme perfecte per a mantindre els fills dels treballadors pobres en la ignorància. És un bon mecanisme per a aturar l’ascensor social que suposa la educació.

Probablement, això passa perquè les “elits” d’allò que s’anomena “Espanya” no envien els seus fills a estudiar a escoles de qualitat, tal i com fan les elits de tots els països del món. Ells es construeixen unes escoles elitistes però sense qualitat on es formen els seus fills i on obtenen títols que, sovint, no signifiquen res. A tall d’exemple, només cal recordar els títols universitaris del qui fa de dirigent d’un partit com el PP que, en gratar mínimament, es va descobrir que li’ls havien donat com a conseqüència de la seua “notorietat”. Podríeu pensar que es tracta d’un cas aïllat, però es veu que no.

Per acabar, només un detall, sobre tot això de la propietat dels fills. Els fills són persones. De les quals, els pares som responsables i n’han de tindre cura. Però si foren propietat dels pares, quan caduca, aquesta propietat? O és per a sempre? i els néts? Serien dels pares o, la propietat de les persones compleix la propietat transitiva i també són dels avis?

Potser el problema rau en el fet que la nostra societat encara manté algunes idees francament medievals. Per exemple, del propietari d’una empresa, a la Plana encara se’n diu “l’amo”. I s’usa en expressions com ara “això s’ha de fer perquè ho ha manat l’amo”, “ves i demana-li-ho a l’amo”, “això és cosa de l’amo” i tantes com vulgueu. I encara hi ha que et mira malament quan vas i respons que “amo en tenen els gossos”. Evidentment, els xiquets, no.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *