Accident. Segona part.

Després de l’accident de la petroquímica de Tarragona, a poc a poc, es van coneixent més dades. Ja sembla clar que l’accident es va produir a un reactor (és el recipient on té lloc el procés químic de transformació dels reactius en productes. Una  cassola, per entendre’ns, és un reactor químic). El producte que se sintetitzava era òxid d’etilè. Una substància que té múltiples aplicacions. S’usa per a fabricar glicols (un tipus d’alcohols que es fan servir com a anticongelants o també per a fabricar tintes per a serigrafia en la indústria ceràmica). També s’usa per a fabricar polièsters o altres plàstics. També es pot usar per a fumigar fruita perquè és un bon fungicida. A la vegada, és un gas molt inflamable. És una molècula molt menuda i amb una estructura molt tensionada. Ací rau una part de les seues propietats. Reacciona amb rapidesa per a formar nous productes, però a la vegada, si les condicions del reactor es descontrolen, pot provocar una explosió.

Hem pogut veure com els bombers van deixant cremar tot el òxid d’etilè que hi ha en el reactor i en els dipòsits afectats mentre que refrigeren (per a mantindre’ls a tan baixa temperatura com poden) els dipòsits més propers. És la millor manera d’evitar més problemes.

D’altra banda, avui s’ha conegut la mort de la tercera víctima. I a Tarragona hi ha hagut una concentració popular demanant més mesures de seguretat. Més control sobre les empreses del polígon. És molt raonable.

A poc a poc, s’aniran coneixent totes les causes que van arribar a causar aquest accident. Mai hi ha una causa només. Sempre és un cúmul de circumstàncies que es combinen per a originar un accident catastròfic. És semblant al què passa en els accidents aeris. I s’acabaran coneixent totes les causes que van donar lloc a l’accident. Per una bona raó. En la indústria de l’aviació, els retards fan que la gent s’emprenye. Els accidents fan que no vulga pujar als avions. En la indústria química, els accidents sempre donen lloc a noves mesures de seguretat, a la modificació de protocols d’actuació, a la modificació de lleis o a la obligació del compliment de noves normatives. Perquè en cas contrari, la pressió de la població acaba obligant al tancament de la indústria. I, tal i com ja vaig dir en l’anterior post, aquesta indústria és necessària. La nostra supervivència depèn de molts productes que es sintetitzen en la indústria química d’arreu.

Sovint, aquestes noves normes, legislacions i mesures resulten molestes. I a tots ens semblen, en un moment o altre, prescindibles. Però no ho són. Per exemple. Una de les víctimes, va morir com a conseqüència de l’impacte, a l’edifici on vivia, d’un tros del reactor que va esclatar. La peça en qüestió, era una planxa d’acer de 800 Kg de massa i que era aproximadament plana. I d’un gruix de 3 cm. És a dir. Un gruix d’acer semblant al de un banc de foguers d’una bona cuina. Aquesta peça va volar, després de l’explosió, uns 3 km, fins arribar al barri de Torreforta de Tarragona. Sembla impossible, però va passar. De manera que, per bèstia que semble, seria prudent que els habitatges i els reactors de determinades característiques, estigueren a una distància major que aquesta. Aquesta mesura xocarà, de ben segur, amb altres interessos. Ahir esmentava el cas d’Almassora, on hi ha habitatges a pocs metres de grans dipòsits de petroli cru i de combustibles ja destil·lats. No hi haurà manera de conciliar els interessos dels propietaris o dels habitants d’aquests habitatges amb els de l’empresa petroquímica que tenen a la vora. Com a mínim, però, caldria no tornar a cometre la mateixa errada. Això afectarà els interessos dels propietaris dels terrenys (horts) adjacents amb els habitatges ja construïts, que sempre pensaran que el seu veí va vendre el seu hortet molt ben venut com a solar i a ell no li ho permeten.

Per això és important que s’establisquen normes i lleis que augmenten la seguretat de treballadors, ciutadans i indústries. Però no ho és menys que es respecten. I és ací, en el respecte a les normes, on ja no sempre som tan bons. Tothom coneixem algú que presumeix d’haver pogut evitar el compliment de qualsevol normativa, encara que siga de seguretat, gràcies al seu enginy, a les seues “relacions” o a algun colp de sort.

Abans d’acabar, tornar a recordar que, per més normes de seguretat que hi haja i que es complisquen, el risc zero no existeix. No de bades hi ha hagut víctimes. El meu condol a tots els seus familiars, amics i veïns. Hi ha treballs que inclouen un risc que tots tendim a ignorar. Però sempre ens agrada gaudir dels productes que s’obtenen amb aquestes feines.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *