Des de la Plana

Josep Usó

5 de gener de 2020
0 comentaris

Debat?

Un debat és quan dues o més persones discuteixen sobre un tema qualsevol. I ho fan utilitzant arguments. A favor o en contra. I es discuteix, s’hi posa passió si cal, coneixement sempre, i es tracta d’imposar els arguments propis als del contrari; si es vol, de l’adversari. La història de la Ciència n’està plena, de debats. Cada nova teoria, cada nou teorema, cada avanç, s’ha de defensar davant d’un auditori que, d’entrada, en serà escèptic. Finalment, però, hi ha uns arguments que s’imposen als altres. I, per exemple, tothom te clar que la composició d’un determinat mineral, el cinabri, és la mateixa independentment de la seua procedència. I sobre aquesta nova certesa es pot continuar avançant.

Una batussa és una altra cosa. També hi ha un enfrontament, però ací no es fan servir arguments. Bé perquè no n’hi ha, bé perquè no es volen fer servir. Llavors, la única possibilitat d’imposar-se a l’adversari és cridar i no deixar-lo parlar o, senzillament, prohibir-li parlar. En un cas extrem s’hi arriba a la violència física. Batusses parlamentàries n’hem vist en sessions de parlaments llunyans de països que no han reeixit mai per ser un prodigi ni un exemple de democràcia. Ukraïna, per esmentar-ne un. I quan veiem aquelles imatges dels diputats estomacant-se els uns als altres, o cridant-se i insultant-se, podem sentir vergonya aliena i una espurna de satisfacció (al meu païs això no passa).

Avui, però, vespra dels Reis, hem pogut veure en directe com els membres d’uns partits que estan farcits de casos de corrupció, d’estafes de tota mena, d’escàndols econòmics, d’empresonats o d’escàndols judicials com aquells on es perden els dossiers que impliquen a l’ex-alcalde de Madrid en una trama de corrupció… Podem veure com els membre d’aquesta mena de partits tracten d’impedir que parle un adversari polític Fins i tot podem veure el ridícul d’un personatge fosc, que té com a principal mèrit ser fill d’un funcionari franquista que va arribar a ser el primer president de la “democràcia” espanyola girar-se d’esquena mentre parla un representant d’un altre partit polític. Personalment, em recorda una escena d’Astèrix a Hispània, quan el fill del cap local, segrestat pels romans, agafa aire, tanca la boca i afirma: “Ara m’enfado i no respiro”.

Per no parlar dels membres d’aquell partit que només volen celebrar gestes imperials de fa cinc-cents anys (de més recents no en tenen) i que enyoren personatges de la talla històrica de Franco i els seus valedors europeus.

Fa temps que es parla de la caiguda d’Espanya per un pendent ferroviari. Però ara sembla que el tren ja ha descarrilat definitivament i s’estimbarà a un abisme que, de moment, sembla insondable. El que no entenc és perquè ningú, tal i com es veuen les coses, ara vol pujar al tren. Em recorda els jerarques que volien escalar posicions a l’Alemanya nazi a partir de l’estiu del 1944.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!