Avui he llegit el darrer article de Manel Alonso al Diari la Veu. “Comiat“, es diu. I em sent trist. Perquè, Malgrat totes les dificultats, semblava que els valencians havíem aconseguit tindre un diari digital estable. I no. I no es pot dir que siga per culpa de les institucions, dels governants. Que també. En realitat, ha segut per culpa de tots. Perquè el preu de ser subscriptor era gairebé ridícul i es veu que no n’hem arribat a ser prou. De manera que aquest dijous, Manel ha publicat el seu darrer article setmanal. Era un dels que jo llegia cada setmana. Ara l’hauré d’anar a buscar al seu bloc. Però no em trauré la sensació que hem patit un altre naufragi que ens podríem haver evitat. Perquè necessitem mitjans de comunicació en Valencià. I ens costa més del què ens hauria de costar. I massa gent a qui li ho dius i li ho expliques et vol fer creure que no passa res. I sí que passa. Que els xiquets no senten parlar Valencià i van perdent la Llengua a trossos. Fins i tot els majors, que al mercat sents gent que demana “puerros”, “espinaques”, “lubina” o “merlussa”. I no els cau la cara de vergonya.
Així que una vegada més, hauré de fer com Manel. Agafar la bandera del terra i continuar endavant. Com a mínim, a partir del primer de gener, ja no tindrem La Veu, però podrem arribar fins a Tarragona per l’autopista sense pagar un peatge que ja era molt vergonyós. Només a Tarragona, però. Fins a la ratlla de França, no cal; Tampoc cal deixar d’encarir les exportacions, que Abertis es quedaria sense ingressos. I del Corredor Mediterrani, no se sap on para. És que el qui no es consola, és perquè no vol.
i
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!