Des de la Plana

Josep Usó

23 de desembre de 2019
0 comentaris

Rao?

Avui, just quatre dies després de la demolidora sentència del TJUE en contra del Regne d’Espanya, l’eurodiputat Junqueres continua tancat a la presó. Possiblement, en podríem dir segrestat i no ens equivocaríem de molt. Com ho estan la resta de presos polítics: els dos Jordis, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Dolors Bassa, Jordi Turull, Raül Romeva i Josep Rull de la primera onada. I després, tots els altres empresonats amb uns càrrecs més que dubtosos a partir de les protestes de l’eixida de la sentència als quals s’han d’afegir els detinguts en la fantàstica operació Judas, que figurava que eren terroristes i va i no, però encara estan tancats. O els xavals d’Altsasu, que aviat compliran tres anys tancats sense que ningú semble alterar-se.

Però justament avui, el diputat Nuet, d’ERC, va i proclama que la investidura de Sánchez és qüestió de pocs dies, sinó de hores. Només necessiten un gest. Ja només demanen un gest. Res més que això. Amb un gest ja en tindran prou, per a poder establir un “govern de progrés”. Un govern de progrés que hauria d’encapçalar un personatge que pertany a un partit que ja va fer un gest, i molt eloqüent, just abans que el president del Parlament Europeu acatés la sentència del TJUE. O un altre gest, del mateix estat, on el senyor Sánchez esta de president interí ara mateix, va ser quan el TSJC va decidir inhabilitat el president Torra minuts després de la sentència en contra del TSJE. O el gest de la Fiscalia (que no sabem si està afinant o desafinant) que ja s’ha oposat obertament a l’alliberament del eurodiputat Junqueres.

I tot, per a donar estabilitat a un país, Espanya, que no la té ni la tindrà ni la pot tindre. Perquè el senyor Sánchez no tindrà cap mena de majoria parlamentària, malgrat comptar amb Podemos i la crossa d’ERC. L’extrema dreta sap que va de pujada, que ja ho ha vist en les darreres eleccions (les quartes en quatre anys) i no deixarà el mos. Això, sense comptar que ja hi ha militars fent soroll de caserna per tal d’evitar allò que cada vegada sembla més inevitable.

La veritat és que si ERC espera un gest, te on triar. O ja hauria d’haver dit que sí o no te cap raó nova per a dir-ho ara. Fins i tot la consellera Ponsatí, des de l’exili, ha dit que a Catalunya ja li va be que Espanya no tinga govern. Que només interessaria recolzar a Sánchez a canvi de contrapartides molt tangibles i segures. I aquestes contrapartides ja es veu que no estan ni estaran. Ni ara ni mai.

De manera que, quina pot ser la raó per la qual ERC te tant d’interès en que hi haja un govern “estable” a Espanya? Possiblement, després de molts anys, els membres de l’aparell del partit han vist que ja els tocava arribar a ser el partit majoritari a Catalunya. Però això era a la Catalunya autonòmica. I aquesta ja s’ha acabat. Les autonomies del règim del 78 ja són part del passat. Com ja ho són els partits polítics hegemònics d’aquell règim. Pensem que, a Catalunya ja són residuals el PP, el PSOE, Convergència (que ha desaparegut), Unió (que també ha desaparegut), Ciudadanos, que està a un pas de repetir ensorrament com ja ha fet a Espanya i VOX no acaba de rutllar. Per contra, a Catalunya té molta tirada el president Puigdemont. I més que en tindrà a partir d’ara, que ja és eurodiputat en actiu. És una pena que ells hagen assolit la majoria just en el moment del tancament del negoci. Per això pot ser que tinguen tant d’interès en fer que les coses continuen com fins ara. Perquè un partit polític, en últim terme, és una empresa amb molts treballadors. I aquests be deuen pressionar per evitar un ERO. Entre càrrecs electes, assessors, treballadors, col·laboradors i demés, possiblement estem parlant de molta gent. I aquests estaran temorosos de perdre la feina.

El problema rau en que Sánchez no pot fer govern. Va errar en convocar noves eleccions. Es va veure en comprovar que havia perdut suport. I l’extrema dreta i la més extrema encara, amb el suport dels grans poders espanyols (els diners i l’exèrcit) no permetran un govern estable amb el suport dels “separatistes”.  Tot i la seua “raó”, ERC no hauria d’oblidar que l’objectiu dels catalans, majoritàriament expressat a les urnes sota unes condicions de tota mena molt difícils (també plovia i feia fred) el passat 1 s’octubre del 2017, és la independència. I no la llibertat d’un pres polític. Un pres que, tot s’ha de dir, es va lliurar voluntàriament a la justícia de l’enemic. Des d’aquell moment, pot ser un màrtir, però en cap cas el general que dirigeix les seues forces.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!