Fa molts anys que Espanya basa la seua essència en difamar els catalans. A tots els catalans. També ala qui parlem Català al País Valencià, a les Illes o allà on siga. I també volen explicar les seues mancances acusant els immigrants, els homosexuals, aquells als qui no els agraden els bous o els que pensen que hi ha vins millors que els de la Rioja o de la “Ribera”. En resum: la culpa de tot, la tenen, la tenim, els que no som com ells i pensem igual com ells. Ells són de creure en una única veritat (la seua) i qui no la compartisca té la culpa d’allò que li passe.
I, des de fa molts anys, la Unió Europea els anava donant la raó en tot. Quan es va elaborar l’estatut allà cap al 2006 – 2010, quan es va aprovar, quan ells el van retallar fins deixar-lo en no res (amb les facècies de l’inefable Alfonso Guerra incloses) i quan van començar les protestes, les manifestacions i la desafecció envers una Espanya excloent, Europa semblava autista. Donava la raó, sistemàticament, a Espanya. “És un assumpte intern. Cal resoldre’l dins de la constitució”. I així una vegada i una altra. Passés el què passés, la resposta era la mateixa.
De sobte, el primer d’octubre del 2017 es va fer el referèndum. Un referèndum en el qual es veu que no creien ni alguns dels qui el convocaven. I les imatges de la violència policial van fer la volta al món. Va ser un gran escàndol, però les institucions europees continuaven amb la mateixa resposta. De seguida, van arribar els empresonaments i l’exili del president Puigdemont i d’altres consellers. I tot semblava continuar igual. Els equips d’advocats van començar a treballar, els uns a l’exili i els altres per a defensar els empresonats. I va arribar el judici. Llarg, injust i duríssim. Amb queixes de la mateixa ONU i tot. Però no semblava que la Unió Europea anés a canviar de parer. En paral·lel, la Justícia a Europa anava donant fruits als exiliats. A la consellera Ponsatí a Escòcia. I al president Puigdemont i el conseller Comín a Bèlgica. I més tard a Alemanya. Semblava que la situació començava a girar-se, però la postura oficial de la UE continuava sent la mateixa: “És un assumpte intern. Cal resoldre’l dins de la constitució”. I van arribar les eleccions. Les espanyoles, una darrere de l’altra i les europees. I els diputats no podien ocupar els seus escons, bé per estar empresonats, o bé perquè des de l’exili no se’ls permetia vindre a jurar la constitució. Però a la UE semblava que res canviava. Fins que ha arribat la sentència del tribunal superior de Justícia de la UE. I de sobte, ho capgira tot. En un dia. De repent, els qui havien estat al capdavant de les institucions europees ja no hi són. I els nous, han acreditat el president Puigdemont i el conseller Comín en menys de 24 hores. I el desconcert s’ha abatut sobre Espanya i els espanyols. En vint-i-quatre hores, han passat, literalment, d’omplir-se la boca amb el compliment de la legalitat a voler eixir-se’n de l’espai Shengen. De la irreprotxable justicia europea al “puta Europa”.
La pregunta que ens podem fer, és: per què ha passat, això? Què ha canviat?
La resposta és difícil; però possiblement, les autoritats i els poders europeus, han decidit que resoldran un problema que ja no poden esquivar. I que no permetran que Espanya el resolga, atès que ja ha demostrat la seua incompetència i incapacitat per a solucionar-lo.
Fa al menys deu anys, ja els van suggerir que feren un referèndum sobre la independència i el guanyaren. Al capdavall, tampoc no era tan difícil. Només hem de recordar com ho va fer el Regne Unit amb Escòcia. O anys enrere, el Canadà amb el Quebec. Però Espanya es va negar, perquè no volien permetre un referèndum. Perquè no reconeixen Catalunya com a subjecte polític. Al final es van trobar amb una consulta primer i amb un referèndum després. I amb imatges esfereïdores de violència policial dins de la Unió Europea. Una Unió Europea que es va haver de sentir dir per part de Xina que si ací es permetia segons què, ningú els podia retreure res, a ells. I Espanya garantia que resoldria el problema en pocs dies. Però sense els catalans, Espanya havia esdevingut ingovernable. I les eleccions es succeïen (i segurament continuaran). I passaven els dies, les setmanes i els mesos i el problema no se solucionava. Continuava havent llaços grocs, manifestacions i actes de protesta. Sense aturador possible.
Quan va eixir la sentència del “judici”, el 14 d’octubre, es va veure que les manifestacions eren molt potents i també que els partits polítics no les podien controlar. De manera que es va tornar a triar la via policial per a “pacificar” Catalunya. I va haver molts ferits, detinguts, càrregues, destrosses i talls de carretes, d’autopistes, de la Meridiana, ocupació de l’aeroport del Prat o protestes visibles al derbi Barça-Madrid.
I, vista la impossibilitat d’Espanya per a resoldre el problema, algú ha decidit que el resoldrà d’una altra manera. Que podrà ser millor o pitjor per a Catalunya i els catalans; però que podem estar raonablement segurs que no inclourà Espanya com a actor principal. El cost de continuar donant-li la raó i afirmar que “És un assumpte intern. Cal resoldre’l dins de la constitució”, ha esdevingut massa alt per a una Unió Europea que ja ha vist com els anteriors mandataris s’han trobat amb un Brexit que només els durà dificultats de les grosses. I davant la possibilitat d’una trencadissa encara més grossa amb l’essència de la mateixa democràcia, han canviat de rumb. I ja no li riuen les gracies a Espanya. I la no li donen la raó. I li exigeixen el compliment de les sentencies judicials. Tots sabem que alliberar Junqueras i la resta de presos polítics tindrà un cost inassumible per aquells polítics i partits que prenguen la decisió. Però no tenen altra eixida. En realitat, ningú els ha dut, a la situació on estan ara mateix. Hi han anat tots sols. Als catalans, només els queda continuar empenyent perquè ara que ha canviat el paradigma de l’assumpte intern, cal aprofitar per a obtindre la independència. Que és del què es tracta. O no?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!