On estem arribant.

Quan es va morir Franco, va començar la transició. I a Vila-real, el primer alcalde triat democràticament va ser Batiste Carceller, de la UCD. Aquell home, entre altres coses, en els quatre anys que va ser alcalde, va promoure que la ciutat (Vila-real té el títol de ciutat, tot i ser una vila) fora anomenada “Ciudad de la naranja”. Ho van promoure en Castellà perquè llavors, això del Valencià encara no estava massa acceptat (una mica com ara). Certament, el terme municipal té molt de tarongerar i llavors hi havia molts magatzems on s’elaborava i s’exportava taronja. També l’hauria poguda declarar citat del taulellet, que és com ací anomenem les rajoles esmaltades per a revestir parets i terres. O ciutat de la indústria auxiliar ceràmica. O ciutat dels esmalts ceràmics. Tota aquesta indústria també estava i encara està. O ciutat de les bajoques. (al Barcelonès i voltants, mongeta tendra). En aquells temps, les bajoques es cultivaven a l’estiu i el mercat majorista de Vila-real era el mercat regulador d’aquest producte per a tota Espanya.

El cas és però, que Batiste Carceller va decidir que Vila-real fora la ciudad de la Naranja i encara ho deu ser. Però el temps tot ho madura. I les taronges han deixat de ser negoci. Els llauradors les cobren a preus de misèria. L’any passat, a 18 cèntims el quilo es considerava un bon preu. I els cultius s’han anat abandonant, els magatzems han anat tancant i els que queden es dediquen, en bona mesura, a fer passar taronja de països tercers, (Sud-Àfrica i Sud-Amèrica majoritàriament) com a taronja valenciana. Tots sabem que aquestes taronges no passen molts dels controls que s’exigeixen als llauradors valencians, però això a les grans cadenes de distribució europees no els preocupa. A ells els interessa el preu de compra i la diferència amb el preu de venda. I a les autoritats espanyoles, que són les qui manen de veritat, tampoc. A ells els interessa la taronja com a moneda de canvi per a mantindre altres sectors. Des de la pesca fins als cultius de qualsevol mena que no estiguen radicats al País Valencià. (Els vins de Rioja, per exemple).

Fa quinze anys, a Vila-real es va obrir el tercer institut d’educació secundària públic. L’IES Professor Broch i Llop. Aquest centre, des de fa catorze anys, organitza, per al darrer dia del primer trimestre, una cursa solidària, on hi participen els alumnes de tots els centres de la localitat, públics o privats, els de molts altres centres de la Plana i també professors, ex-alumnes i quasi tot aquell que es vulga inscriure. La iniciativa compta amb el recolzament del servei d’esports de l’Ajuntament i de moltes institucions i empreses. Des de la Caixa Rural de Vila-real (que ara ja és del grup Cajamar, amb seu a Almeria) fins a algunes grans superfícies; associacions de pares d’alumnes o mares d’alumnes del centre. Al llarg del matí, es poden adquirir racions de menjars típics dels llocs d’origen de molts dels alumnes i els beneficis íntegres d’aquesta recaptació es destinen a una ONG propera. Aquest any, a la Creu Roja.

El cas és que cada any, la Caixa Rural ens deixa una parada mòbil per a escórrer taronges. L’associació de pares i mares del centre, ens proporciona les taronges. I així, a tothom que s’apropa a veure o a participar en la carrera, se’l pot convidar a un got de suc de taronja acabada d’escórrer. Una delícia. Però aquest any, aquesta activitat no es podrà fer, perquè no hi ha cap empresa local que, a hores d’ara, dispose de taronges per a fer suc (han de ser grosses i no clementines, que són les primerenques que es cullen ara). Bé; tindre’n sí que en tenen, però no són valencianes. “Són de fora”. Que vol dir que seran sud-africanes, peruanes o de ves a saber.

De manera que la direcció de l’institut ha decidit que aquest any no hi haurà suc de taronja. Que a cadascú que s’aprope, li donaran una bosseta amb unes poques taronges de les què es cullen ara per la Plana.

No em direu que no és arribar lluny. La Ciudad de la naranja, no en pot oferir si no és de l’altra part de món. Ja no és allò de perdre un llençol a cada bugada. És haver perdut la bugada sencera.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *