En joc.

Des de fa temps, el País Valencià està ple de cases d’apostes en línia. I sempre estan molt concorregudes. Més enllà d’aquelles persones que es passen les hores davant d’una màquina d’aquelles de les combinacions en línia (escurabutxaques) com ja passava fa molts anys; ara hi ha la possibilitat de apostar a qualsevol esport, en qualsevol categoria a qualsevol lloc del món. I hi ha molta clientela. Moltes persones, en bona mesura homes, s’hi acosten, entren al local i no tenen gaire clara la noció del temps. Molts d’ells aparquen als guals propers i és el veïnat qui ha d’anar a preguntar de qui és el vehicle que li impedeix traure o entrar el cotxe a un garatge. I passa molt sovint. No sé si existeixen estadístiques sobre la quantitat d’addictes a aquesta mena d’apostes; si n’hi ha, no les conec, però són locals molt concorreguts i amb horaris molt amplis.

D’altra banda, hi ha la possibilitat de jugar (d’apostar) sense necessitat d’anar enlloc. N’hi ha prou amb accedir a la web adequada, donar una mínima informació (bàsic un número de compte bancari) i començar a jugar. En aquest cas, sovint l’esquer és un joc amb ressonàncies mítiques. El pòquer. I no hi ha ni tan sols la obligació de ser major d’edat. Teòricament sí que hi serà, però funcionarà igual que les xarxes socials, que confien en les dades que els proporciona l’usuari. Això, sense comptar que un menor pot jugar amb el mòbil d’un adult. Al capdavall, es juga en la intimitat.

I finalment, està la publicitat. Publicitat en la qual les empreses utilitzen personatges famosos. Figures de l’esport o molt coneguts per altres raons. Hi la la publicitat d’empreses de joc, massiva, a la lliga de futbol i també a la de molts altres esports. Fins i tot, en retransmissions esportives, sovint els locutors integren la publicitat en mig de la narració del partit, sense advertir que allò és publicitat.

Tot i que diferents administracions tracten de limitar l’obertura de noves sales de joc, el joc en línia ja ha sortejat aquesta dificultat. Sembla que hi ha un percentatge molt important de persones, especialment greu en el cas de joves, que ja són addictes. Que pateixen ludopatia.

Segurament, aquest advertiment, com tants altres, no servirà per a res. Però cal recordar que el joc molt rarament permet guanyar d’una manera continuada. Una realitat que es recull en la dita popular, “La bossa del jugador no té lligador”.

El problema rau en que, com tantes altres coses, el coneixement d’aquelles realitats perilloses i properes, també s’ha perdut, entre la majoria de la gent. I ara, de la mateixa manera que fa cinquanta anys fumar estava ben considerat socialment, ara jugar també ho està. I, a diferència del tabac, la tecnologia permet una addicció tan íntima que detectar-la és molt difícil. Quan els resultats de la manca de lligador de la bossa del jugador es facen visibles, segurament ja tindrem un problema monumental.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *