Aquests dies, les dones reclamen, amb molta raó, que les deixen viure. Literalment. És un escàndol (al menys a mi així m’ho sembla) que continue havent violacions, fins i tot en grup, i assassinats de dones sense que ningú faça quasi res per evitar-ho. En els darrers vint anys, lluny d’amainar, el nombre de dones assassinades a mans de les seues ex-parelles, parelles o aspirants a parella no ha deixat de créixer. I a més a més, s’ha afegit allò de les violacions en grup.
Normalment, quan hi ha notícia d’algun judici per aquestes causes, les penes no solen ser massa llargues. Això quan no hi ha sentències com aquelles que consideren que una violació no ho és si la víctima està inconscient, per exemple.
Tot plegat, dóna una idea d’una violència extrema envers les dones només per ser-ho. O pot ser no és per això. Cada vegada hi ha més estudiants (que són aquells que estudien) dones. El percentatge de titulades superiors augmenta, com ho fa la qualificació professional de les dones. Al capdavall, però, les dones que dirigeixen empreses, o grans projectes d’investigació, no ho fa tant. Encara hi ha un tap. I quan hi arriben, ho fan per una d’aquestes dues raons. O bé perquè la seua capacitat professional és molt superior a la de qualsevol home que aspire al mateix lloc, o bé perquè es considera que, en realitat, el lloc que ha assolit, ja no és tant important.
Malgrat tot, les dones van assolint nous reptes. I ara ja hi ha dones que fan feines considerades “de home”. Com la de camioner. Fins i tot, malgrat que no se’ls dóna publicitat, hi ha equips de futbol de dones amb un nivell molt sovint superior al de molts equips d’homes; i sovint, igual.
Al final, sembla que les dones tenen un paper assignat en una societat que, malgrat les aparences de modernitat continua estancada en uns temps molt antics. I els homes, que en aquella societat que cada vegada es mostra més inestable i incapaç de proporcionar esperança de benestar tenien assignat el paper de directors (cadascú en el seu nivell) veuen qüestionat aquest rol. I reaccionen amb por. I la darrera expressió d’aquesta por és la violència. Una violència insuportable i que ni tan sols es vol reconèixer.
Val a dir, però, que hi ha una lluita de les dones per poder ser persones completes, amb els mateixos drets i deures que els homes, i amb les mateixes exigències i obligacions que ells.
Només a tall d’exemple, hem de recordar que a moltes de les universitats alemanyes, a finals del segle XIX, les dones tenien prohibit matricular-se en les facultats de Ciències. O que les dones espanyoles, per a poder vendre propietats de la seua propietat, havien de comptar amb el consentiment del marit fins a la mort de Franco. I que, encara ara, sovint s’acomiada a les dones quan estan embarassades o no se les contracta si són joves “per si es queden embarassades”. En cap cas es qüestiona la seua qualificació professional.
Segurament, la lluita serà llarga i dura. I hi haurà més víctimes i ens caldrà plorar. Però s’acabarà guanyant, perquè al final, serà una lluita entre el coneixement i la incultura. I aquesta, malgrat les aparences, sempre l’acaba guanyant el coneixement. Només cal veure com, la més ferotge expressió del masclisme, els lluitadors islàmics de tota mena, retrocedeixen al davant de les milícies kurdes formades per dones. En els pobres esquemes mentals dels guerres islàmics, no cap la imatge de una dona derrotant-los en allò que ells pensaven que només un home podia fer. Lluitar. O com un presumpte personatge amb coneixements i futur, el mateix Ortega Smith, es veu impotent davant de les seus pròpies mentides i només pot callar. Veuríem que n’opinaria i què demanaria si la seua parella li engegués tres trets i el deixes en cadira de rodes només per considerar que tan sols és un home i que no es mereix altra cosa. (Que és l’únic argument que sovint tenen els assassins de les seues parelles dones).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!