Des de la Plana

Josep Usó

23 de novembre de 2019
0 comentaris

La deriva.

El PSC, que són només els que resten després de tants anys de transició, ara ha decidit que els vots que pot “recuperar” són els d’aquells  que votaven Ciudadanos. I ha decidit anar a recuperar-los. De moment, ha començat per adaptar la immersió lingüística. Una quimera que es veu que al Principat no s’ha acabat mai d’aconseguir com no ha pogut ser-se al País Valencià. Això, de moment. Després, demanarà adaptar-se a les circumstàncies, negociar d’aquella manera que siga més efectiva, millorar les condicions de vida dels ciutadans i altres possibilitats que passaran, sense cap altre remei, per la continuació de l’estat de les coses. El Principat haurà de continuar, com ho fa el País Valencià, ofrenant noves glòries a Espanya. Una Espanya que només ens vol i ens estima en la mesura en la què ens pot escórrer com a una llima.

De moment doncs, el PSC avala un govern del PSOE amb Podemos. Però aquest necessita, sí o sí, el recolzament d’Esquerra. Una Esquerra que continua buscant la mínima escletxa que li permeta donar suport a un PSOE que necessita els seus vots d’una banda i que no pot continuar amb un pacte amb Podemos que compta amb la oposició ferma, més enllà dels poders econòmics, de bona part dels dirigents del propi PSOE.

Per això és molt improbable que Pedro Sánchez puga arribar a formar cap mena de govern. Perquè no té prou diputats per a garantir-li la investidura. Perquè els qui el podrien recolzar, comencen a veure que, si el recolzen, perdran bous i esquelles a les properes eleccions de Catalunya. I perquè ell no pot “cedir” davant dels “separatistes” al temps que no mou un dit per aturar la repressió.

Per la seua banda, el PSC té al davant un pervindre més clar. En lloc de ara voler “recuperar” uns vots que pensen que els ha “agafat” un Ciudadanos que ja ha quedat anihilat, es podria plantejar per quina raó ha passat de ser un partit de govern a Catalunya a ser un partit residual.

Al final de la història, a Catalunya sembla hi ha dues poblacions diferenciades. La que pensa que és espanyola i la que pensa que és catalana. Totes dues tenen molt clara la seua posició. I com més va, la que se sent catalana sembla que va creixent a costa de la que se sent espanyola. Es veu que en els darrers anys ha canviat el equilibri que permetia mantindre una situació estable i que semblava inalterable. I ara, amb la nova situació, ja no són vàlides les receptes antigues. Per això només aquells que afronten els nous problemes i els nous reptes de manera diferent tenen possibilitats de sortir-se’n. Per exemple, el president Puigdemont. I pot ser per això mateix és, ara mateix, el gran objectiu a abatre per part de l’Estat Espanyol. I possiblement també és per això que no poden arribar fins a ell. Perquè l’antic equilibri s’ha trencat. I els antics vaixells, com el propi PSC, ara deriven cap a un rumb que els sembla incert, però que sembla que els allunya encara més de la gent.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!