La negociació.

Tres dies després de les quartes eleccions seguides, es veu que ja hi ha disposició a negociar la possible investidura de Pedro Sánchez. D’entrada, de seguida que va passar la nit electoral, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias es van posar d’acord. El mateix acord que no podia ser fa sis mesos, o en fa quatre, tres, dos o un, de sobte era possible. Però com tots dos han perdut diputats, només en sumen 155. I els en calen 21 més per arribar a la majoria absoluta. Ràpidament, van aparèixer anàlisis acurats per a veure qui havia de fer què per a que es pogués formar govern. I el resultat final i simplificat és que la governabilitat depenia, en últim extrem del que feren Esquerra i Ciudadanos.

Ràpidament, Ciudadanos ha mantingut la seua postura. NO. De manera que la única clau de la governabilitat passa a recaure en Esquerra. De tota la resta, fins i tot Compromís ha apujat el preu del seu suport, com també ho ha fet el BNG. I, per acabar-ho d’adobar, en el recompte final del vot per correu el PNV ha perdut un diputat en favor del PP. Un clau més en el possible taüt de Sánchez.

L’argument per a pressionar a Esquerra és de traca. Si no ens recolzeu, vindrà l’extrema dreta.

No cal insistir en què, pel que fa a Catalunya i els catalans o a les llibertats en general, la diferència entre l’extrema dreta i el Psoe és imperceptible. Però això no és el més important.

El cas és que la negociació entre esquerra i el Psoe és impossible. Ni tan sols són importants els presos polítics i els exiliats, pel què fa a la negociació. En realitat, només hi ha dues possibilitats. a) arriben a un acord. b) no arriben a un acord.

En el primer cas, Sánchez formarà govern. Però serà molt feble, perquè ell només compta amb 120 diputats d’un total de 350. I Iglesias només amb 35. Tots dos han baixat i deuen la baixada a l’estupidesa de Sánchez que s’ha entestat en tornar a convocar eleccions quan podia haver-se-les estalviades. De fet, si no les hagués convocades, ara tindria 10 diputats més, entre Iglesias i ell.

Però si forma aquest govern feble, el que no podrà evitar és que la oposició li retrega que el seu govern deu la pròpia existència al recolzament dels “separatistes”. I aquesta evidència li la refregaran els del PP, els de VOX i els de Ciudadanos fins a la nàusea. I aquest govern no podrà fer ni una passa sense que l’acusen de vendre’s als “separatistes”. A uns “separatistes” als quals no els pot concedir res de res. I tot això, quan està a punt, pel què diuen, d’eixir la sentència del cas del ERE d’Andalusia.

A més a més, la pròpia Esquerra, només per la fotografia de Rufián amb la negociadora del PSOE ja haurà començat a perdre recolzament a Catalunya. Ells recorden que en aquesta darrera edició ja han perdut 150000 vots i dos diputats. No ho diuen però ho saben. I també saben que, més prompte que tard, hi haurà eleccions a Catalunya. I si es venen a canvi de res al govern d’Espanya, un govern que no pot durar molt per la seua feblesa, poden perdre bous i esquelles a un any vista, més o menys.

Amb tot, és possible que els dirigents d’Esquerra s’avinguen a cedir. I haurà de ser a canvi de res. Dels sous i poca cosa més. Però no servirà de gaire, amb una ultradreta desacomplexada pujant amb força i un PP que ha de demostrar que té pervindre.

b) Si no es forma govern, això permetria a Esquerra estalviar-se el paperàs que ja ha començat a fer amb les imatges de Rufian somrient amb la negociadora del PSOE. Un mal paper que va començar el mateix diumenge, quan el propi Rufián es va deixar fotografiar amb un apoderat de VOX passant-li un braç per damunt dels muscles. En aquest segon cas, però, caldrà anar a unes cinquenes eleccions en cinc anys. La inestabilitat d’Espanya no es pot ocultar, per més que des de l’Altiplà continuen insistint en què a Catalunya hi ha un problema de convivència.

La ultradreta, a Catalunya no ha tret massa vots. Ni tan sols els partits espanyolistes. Per contra, a Espanya hi ha molta crispació; molta gent està molt empipada amb uns polítics incapaços de formar govern. I en vista de la inacció d’aquests polítics, es decanten en bona mesura, més de tres milions i mig de vots, per votar aquell que els promet solucions fàcils a problemes que no en tenen. De passada, com tots els seus mitjans han creat un relat distorsionat (per dir-ho amb suavitat) de la realitat, no en saben res de la realitat a Catalunya. Ni tampoc se’ls parla de la corrupció. I voten el què voten.

En resum. Espanya no vol saber res de Catalunya. I volen governar un país de 45 milions d’habitants prescindint de més de 7,5 milions. I clar; no els ixen els comptes. Ni els poden eixir.

Tant si hi ha pacte com si no, les properes eleccions a Espanya seran d’ací a poc. Si voleu una predicció sense cap garantia, l’any que ve el dia de sant Pasqual, el patró del meu poble, cau en diumenge. El 17 de maig.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *