Duc tot el dia reflexionant. Com tothom considera que és la jornada de reflexió, he fet cas. Perquè demà hauré d’anar a votar. Si una cosa tinc clara és que he d’anar a votar. A qui, des del País Valencià estant, ja són figues d’un altre paner. Descartada l’extrema dreta, que abasta des de Vox fins un Psoe que presumeix de violència policial, de manar descaradament sobre la Fiscalia o de no parlar justament amb qui ha de parlar, no em queda gairebé res més. Tan sols un Compromís que s’ha decantat per fer més país; però de l’altre. El cas és, però, que aniré a votar. Al cap i a la fi, el que voldrien alguns és que ens abstinguérem. De manera que votaré.
Però, mentre pensava, també he recordat les actuacions de molta gent d’aquesta setmana. Des de la Junta Electoral Central i les seues prohibicions de detalls ridículs (perquè prohibir una trobada de gegants és ridícul) fins a les derrotes judicials que ja ha patit el Regne d’Espanya per part de la Justícia Britànica i la Belga. I com de malament s’ho ha pres aquell home que fa de diputat europeu i que té per cognom Borrell. O he recordat la visita del Rei a Barcelona. Envoltat de seguretat per totes bandes i sense ningú que apreciés la seua estada quasi clandestina a la ciutat comtal. I totes les barbaritats que han dit tantes i tantes persones, conegudes o anònimes, sobre tantes coses. S’ha banalitzat el nazisme, s’ha acusat a ciutadans que duen setmanes tancats sense massa garanties de terroristes. I s’ha afirmat que tenien explosius. Després, de tindre precursors per a la fabricació d’explosius a casa, després, de voler-se tancar al Parlament amb el president Torra; i sembla que, a més a més, algú hauria arribat a afirmar que pretenia que “allò” fora com el projecte Manhattan. Poca broma. El projecte Manhattan era el nom en clau del projecte que va acabar amb la producció de tres bombes atòmiques l’any 1944 i 1945. La del desert americà, la d’Hiroshima i la de Nagasaki. És com si algú no hagués reflexionat en sa vida o com si estigués a punt de declarar que ell era el bou que va matar a Manolete.
He recordat com l’Estat ha fet un decret per a poder tallar internet sense cap més raó que la seua. O com la setmana que ve eixirà la sentència del cas ERE d’Andalusia. No ha eixit aquesta setmana per a no perjudicar el Psoe, pel què es veu. I com van eixint sentències i més sentències de corruptes, sense que ningú se’n faça ressò. A tall d’exemple, la del candidat número 22 a Barcelona pel PP i regidor al seu poble que ha hagut de pagar una fiança de 150000€ per evitar la presó en ser condemnat per estafa. Però d’això no se’n parla. No ho diu ningú. Tothom parla de Catalunya i dels catalans, però no vol parlar amb ells. I he vist tots els actes que s’han organitzat a Catalunya i m’ha donat enveja. Malgrat tot, al País Valencià encara estem molt aturats, pensant que els de sempre, els que ens roben i ens maltracten, ara faran bondat. Però diu que aquesta vegada els han dit que els arreglaran allò del finançament. Que només és que paguem i no rebem res a canvi.
I, posats a recordar, he recordat que encara no ha pagat ningú per l’estafa dels bancs de fa deu anys. Ni per tants i tants casos de corrupció. I que hi ha maltractaments a les dones i ningú fa res. A tot estirar, ens trobem sentències judicials escandaloses que consideren que una violació en grup només és un abús deshonest perquè la víctima estava drogada. O he recordat el funeral d’estat que li han retut a Franco, amb assistència de Tejero i militars en actiu saludant els néts del dictador. Funeral d’estat on l’han enterrat amb la bandera de cap d’estat i amb tots els honors.
Però potser no. De moment, demà votarem. I si no passa res estrany, allà cap al maig tornarem a votar. Perquè molt em tem que la situació que tindrà el seu parlamento a partir del dilluns, serà pitjor que la que tenen ara. Això sí. Com a mínim, espere que alguns d’aquells que s’anomenen polítics i no són res més que uns ignorants envanits, d’aquells que es compren títols universitaris de fireta d’universitats de fireta per a fer creure que saben llegir i escriure, se n’hagen d’anar a casa. Que ja va sent hora.
Malauradament, no veig altra alternativa a aquest país que fer un pet com una aglà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!