Però la realitat ha tornat a desmentir la teoria. Si hi havia gent que fins i tot pensava que el president Rajoy no estava tot. Que repapiejava. Ara, el nou president en funcions, ha deixat enrere l’anterior. Ha trinxat tots els seus rècords.
Com a mínim, Mariano Rajoy sabia no fer res. Quan es trobava davant d’un problema que no sabia o no volia afrontar, no feia res i esperava que algú altre comencés a buscar alguna mena de solució. Al menys, si recordeu el referèndum que no ho va ser del 9N, ell no va fer res. I no va passar res.
Però ara, el senyor Sánchez, al qual ja hi ha qui li diu Pedrogan, ha aconseguit deixar enrere a tots els adversaris electorals en dir barbaritats. Ha amenaçat els catalans amb totes les penes de l’infern i encara més. Ha aprovat una llei mordassa digital que tampoc li servirà de res. I tot això es veu que ho fa per esgarrapar vots. Però és que ha segut ell en persona qui ha convocat les eleccions. Està en funcions perquè vol. I la única explicació que hi ha per aquesta decisió – pensant racionalment- és que s’ha plegat a les exigències dels qui manen més que el president del Govern d’Espanya. No se m’acut cap altra possibilitat. Es veu que la seua màxima ambició és viure al palau de la Moncloa com a President. I ara, convocant unes eleccions fora de temps i de lloc, segurament s’ha rifat el lloc. I, per acabar-ho d’adobar, fa unes declaracions en públic on deixa clar que no hi ha cap mena de separació de poders. Que és ell, com a president, el qui ordena a la Fiscalia el què ha de fer.
De seguida, els fiscals, posats en evidència, corren a desmentir-lo (ja és curiós que no digueren res abans). La justícia escocesa rebutja la euro ordre de Llarena per desproporcionada i per estrambòtica i Borrell – quin ajudant s’ha buscat, tant Sánchez com la Unió Europea- corre a fer notar que el Govern Britànic ha rectificat i ha retirat la paraula “desproporcionada” del rebuig a la ordre. Per descomptat, la ordre ha segut arxivada igualment. I la resta de ordres seguiran el mateix camí. Només cal veure les cares de satisfacció dels equips d’advocats de la defensa dels exiliats. Segurament, mai sabrem quan ha hagut de pagar la Espanya d’aquests personatges a canvi de retirar la parauleta.
Lluny de rectificar, el senyor Sánchez insisteix en l’errada. I ara, ha d’acabar una campanya electoral en la qual, amb les seues darreres actuacions, haurà perdut ben bé una desena de diputats. Perquè, per una vegada, quan Albert Rivera l’acusa d’haver perjudicat les euro ordres, té raó. I mira que és difícil donar-li la raó a Albert Rivera. De manera que el resultat previsible de les eleccions és que, amb una baixada del PSOE, una pujada del PP i de VOX i un ensorrament de Ciudadanos, no hi haurà cap manera de formar un govern estable a no ser una coalició entre el PSOE i el PP. I això es veu difícil, perquè si el PSOE baixa i el PP puja, tots dos, Sánchez i Casado voldran ser ELL. I cap dels dos, ara ja està clar, serveix per a res. són allò que es pot dir sense embussos, caps buits. I no voldran. Amb això, quedaran com ara, sinó pitjor i a ms a més, empantanats per a sis o set mesos més. Si la situació del país ja era insostenible abans, després de Nadal ni cal comptar.
I tot haurà segut gràcies al comportament poc intel·ligent – per dir-ho amb suavitat- de qui a hores d’ara fa de president provisional. La única possibilitat que tenien, aquella del PPSOE, els l’ha dinamitada el somriure sardònic d’en Sánchez.
En resum. Que el millor que podem fer els catalans del Nord i del Sud és continuar movent-nos per tal de marxar quan abans millor. Anar a votar el diumenge, saber bé a qui votar i especialment a qui NO votar, continuar amb les mobilitzacions i amb el nostre tarannà; que es veu que ja comença a fer forat a tot arreu. No de bades ja hi ha un pres polític a Madrid. Per solidaritzar-se amb els catalans. Poca broma.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!