Ara mateix, entre la societat catalana i la espanyola hi ha un divorci. Es pot admetre o no, però el fet sembla inqüestionable. Mentre a un lloc es parla d’unes eleccions, les quartes en quatre anys, imminents, a l’altre es parla de repressió. Mentre uns envien, amb aplaudiments del seu poble, vinga antiavalots i infiltren policies entre els manifestants per a sembrar una violència que només apareix quan apareixen les forces policials, els altres duen quasi dues setmanes mobilitzats. Amb força èxit, per cert.
Però no només. Mentre a Espanya hi ha un control sobre la situació per part dels partits polítics, a Catalunya no. Després d’anys i panys de jugar al mateix joc, al pacte de despatx i a considerar que els votants o simpatitzants són mers peons en el joc que marquen els dirigents, ara els partits catalans, tant els unionistes com els anomenats independentistes, són cada dia més i més irrellevants en les mobilitzacions. Possiblement, per això triomfen. Perquè no hi ha una convocatòria per part d’uns dirigents coneguts i públics que, quan convinga, poden cridar a una desconvocatòria. Quan quasi ha passat una cinquena part del segle XXI, la societat catalana es mou a través de les xarxes socials amb molta més llibertat que a través d’estructures jerarquitzades. I això, a la societat espanyola no passa. Allà encara continuen donant importància a uns mitjans de comunicació que ja fa molt temps, possiblement des de sempre, que no informen: manipulen la informació quan no creen directament desinformació. I si només veus, escoltes o llegeixes aquells mitjans, estàs molt desinformat. Et penses que saps, però no saps res de la realitat.
I això es tradueix en un desconeixement per part d’Espanya de la realitat catalana. Segurament, també passa a l’inrevés. La societat catalana també va desconnectant-se de la espanyola. I, cada vegada més, per a informar-se o per a informar, recorre als mitjans internacionals. Perquè una altra característica que diferencia les dues societats és la capacitat de comunicació. Mentre Espanya continua considerant que el Castellà és una llengua que entén tot el món, els catalans dominen, en bona mesura, altres llengües. L’Anglès, en primer lloc, però també moltes altres. I això va marcant diferències cada vegada més grans, perquè la opinió pública d’arreu del món parla llengües diferents a cada lloc; però com a llengua franca, tenen l’Anglès, en bona mesura.
Ara mateix, totes dues societats ja viuen d’esquena, l’una a l’altra. I hi ha un problema. Mentre que la societat espanyola, i en especial les seues classes dirigents, només entenen la solució d’un problema eliminant el problema, la societat catalana s’ha mobilitzat i no sembla disposada a deixar-se eliminar. I, pel que fa a les estructures polítiques, als partits, estan tan descol·locats que no tenen gaire influència en el que passa al carrer. Fa molts anys que van al darrere, quan poden mantindre el pas. Quan no, senzillament desapareixen, com ara Unió Democràtica.
Mentre, les eleccions a l’Estat Espanyol amenacen amb deixar una situació política pitjor que la que ja hi ha ara mateix. Amb un PSOE que baixa en expectativa, en bona mesura degut a la estupidesa mostrada reiteradament pel seu candidat, senyor Sánchez. Un PP que puja, però menys que VOX i un Ciudadanos que sembla ensorrar-se, també gràcies als seus dirigents (per anomenar-los d’alguna manera). I unes opinions expressades per polítics que se suposen d’esquerra dignes de qualsevol jerarca del més pur franquisme. De la mateixa manera que dirigents de tots els partits es permeten el luxe d’aparèixer a una manifestació feixista convocada per SCC. Fins i tot l’inefable Iceta, que després voldrà donar lliçons a algú d’alguna cosa.
Al final, la sensació que dóna és que mentre Espanya malda per retrocedir cent anys enrere en quan a situació política, Catalunya malda per deixar definitivament enrere el segle XX. I aquestes dues actituds són absolutament divergents. Al meu parer, no hi ha cap possibilitat, quan s’arriba a aquest punt, de reprendre una relació definitivament trencada. La única solució haurà de ser una negociació per a posar fi a una unitat que ja ha deixat d’existir. Igual com passa en les parelles que es divorcien. Quan més tarde en començar aquesta negociació, pitjor serà per a tots.
Fa molts anys, recorde jo aquells que s’oposaven aferrissadament a la introducció del divorci. Al capdavall, divorciar-se, no deixa de ser un canvi d’opinió. I canviar d’opinió és el primer dret que et neguen els teus enemics. Ja ho va dir el mestre Joan Fuster. I el cas és que molts dels qui em discutien sobre la possibilitat d’admetre el divorci, s’han acabat divorciant. En aplicació d’allò que a la Plana anomenem “la Llei de l’Embut. L’ample per a mi i l’estret per a tu”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!