Ja fa anys, a un mercat de Nadal de la Plana, vaig veure cireres. Eren molt cares i, quan ho miraves, veies que procedien de Xile. De l’altra part del món. Pocs anys després, allò era habitual. Com trobar espàrrecs frescs tot l’any (del Perú) o de conserva a molt bon preu. Aquest, del Perú o directament de la Xina.
Una cosa semblant va passar amb les taronges valencianes. Fa quaranta anys, les clemenules es venien a 50 cèntims d’euro el quilo. Aquest any, amb prou feines es vendran a 30 cèntims. I això desprès de la temporada passada, quan es van vendre a 12 cèntims o, directament, no es van vendre.
Ara mateix, importarem 40000 tones de taronges per al mercat espanyol procedents de Sudàfrica (principalment). Mentre, els llauradors valencians malden per sobreviure. Com ho fan els de Lleida, veient com les seues pomes no es poden vendre mentre que els supermercats estan plens de pomes procedents de Xile o d’Argentina. Mercadona, a tall d’exemple, sembla que ven llimes, al País Valencià o a Múrcia, a quasi tres euros el quilo, però procedents d’Argentina.
Quan algú gosa protestar per aquestes pràctiques, sempre se li respon que és una qüestió de negocis, que s’han de comprar els productes allà on són més barats i que el millor és dur-ho des d’allà. Els llauradors del lloc, faran bé d’espavilar-se. I competir. Competir però sense les mateixes condicions. Mentre les normatives europees impedeixen (amb bon criteri) utilitzar determinats pesticides, a tots aquests països “en vies de desenvolupament” hi ha normatives molt més laxes que permeten emprar qualsevol cosa. D’altra banda, amb el transport de tanta quantitat de fruites i verdures, (ja fa anys que la bajoca, allò que al Principat s’anomena mongeta tendra, ve del Marroc; abans es feia quasi tota a la Plana), es van traslladant noves malalties. La darrera, el “cotonet de les Valls”, que prosperen i enfonsen els cultius valencians, catalans o murcians.
Així, cada vegada més llauradors es veuen abocats a la misèria i a deixar el seu ofici que, no ho oblidem, consisteix en produir menjar.
Per acabar-ho d’adobar, ara la mateixa ONU ha recomanat reduir el consum de carn i ja hi ha qui ho ha exagerat afirmant que el que s’ha de fer és no menjar carn. Veig que als ramaders també se’ls venen temps difícils.
Sembla com si hi hagués una conxorxa per tal d’evitar que tota aquells que produeixen menjar es puguen guanyar la vida. I que el menjar, quant més millor, arribe de ben lluny. I que l’haguem de comprar només en aquells llocs on els qui manen de veritat hagen decidit. Fonamentalment, en les grans superfícies o allà on les grans cadenes de distribució vulguen. D’una banda, el control de les llavors està cada vegada més en menys mans. D’altra banda, la distribució final està en mans de molt pocs. I tots aquests es limiten a comptar els seus beneficis en diners. Tant se’ls en dóna que els aliments siguen saludables, que no es malbarate energia per a transportar fruita que és quasi tot aigua, que els llauradors visquen empobrits, que el deteriore el paisatge (i tot el que això comporta) per l’abandonament dels pobles i llocs agrícoles… Només compten els beneficis de les accions de les seues empreses i ho fan en diners.
Pel camí, molta gent només es fixa en el preu (novament en diners). Tant se li’n dóna si el seu veí llaurador s’empobreix. Al final, però, cal tindre present com de vulnerable serà una societat que necessite importar el seu menjar de lluny. Hi ha coses prescindibles, però el menjar no ho és. I sembla que ara mateix tant se’ns en dóna. No hi ha dubte: això ho acabarem pagant.
Tot això, sense parlar de la qualitat, és clar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!