Com més va, més passa. Cada vegada són més freqüents les notícies segons les quals a qualsevol que parle Català se’l pot agredir amb total impunitat. Des del cas esperpèntic d’un presumpte sanitari que quan un pacient se li adreça en Català li venta allò de “Viva España, viva el Rey, viva el órden y la ley” (per cert, una frase que es fa ver famosa a partir d’una escena de l’APM, quan un guàrdia civil pretenia fer un control d’alcoholèmia a un individu que anava més que begut i aquest, com a resposta li ventava la frase) fins a un senyor detingut a Elx perquè es va adreçar a uns policies nacionals en Català. I no passa res.
D’altra banda, el comportament dels representants dels partits polítics cada vegada és més semblant al dels membres d’aquell partit d’extrema dreta que es fa dir Vox. Tant és que siguen del PP com del PSOE. De Ciudadanos com alguns de Podemos. Per no parlar dels d’ERC, que ara ja diuen que Espanya no els roba. El cas és que la culpa dels problemes la té un col·lectiu criminalitzat i amb poques possibilitats de defensar-se. Tant és que siguen els catalans, els gitanos, els immigrants o qualsevol altra minoria. Dels lladres que han esquilmat el país tan com han pogut i que ho continuen fent, no es diu res. Ni de les generoses subvencions a institucions religioses. Això sí. Sempre que no siguen jueves, que els pobres jueus encara arrosseguen la fama de ser la “raça deïcida”. De l’escàndol que suposa que qualsevol partit polític, qualsevol, puga endollar parents i amics amb el bonic títol de “assessors”, ningú en diu res. Del fet que la ONU (no qualsevol institució de pa i cacau) haja emès dues resolucions assenyalant les poques garanties del judici contra els presos polítics catalans, ni piu.
Tantmateix, ha hagut eleccions a Europa, a la UE, i hi ha tres diputats que no han pogut prendre possessió del seu escó perquè ni Espanya ni la resta de països poderosos d’aquesta UE ho han permès, de moment. I el Brexit continua assetjant una UE que cada vegada es veu més clar que també fa olor de cadàver polític.
I sembla que tot això passa amb total impunitat. Com quan les dones són agredides sense que passe res. I tot són justificacions, i demandes de clemència per aquells que assassinen o violen amb un cost insuportablement baix. O mentides d’aquelles que hi ha molt homes maltractats per les seues parelles i que tots, homes i dones, fan igual. I continua sense passar res.
O sí. Perquè tota aquesta impunitat no sembla que siga real. Més bé sembla la desesperació d’aquells que veuen que el seu món s’ensorra sense que puguen (o sàpiguen) què fer per evitar-ho. Per exemple: dels xinesos no es malparla. Abans sí que es feia, però ara no. Tan sols Trump, en la seua soledat, malda per aturar un poder que el fa recular cada dia. Ni es diu què passa de veritat amb aquells inversors (grans patums de la nostra societat) que tenen el poder d’unes empreses que semblen solidíssimes, però que tal vegada no ho siguen tant. Jo recorde quan una acció de Telefònica valia 19 euros, i ara no arriba a 7. On són aquests diners? O el Banc de Santander, més de 7 i ara no arriba a 4. O el Sabadell, que fa quatre dies en valia quasi 2 i ara està per 0,7. O la Caixa, que ha passat de quasi 4 fins a 2. Voleu dir, que els seus propietaris són tan poderosos com ho eren fa uns pocs anys?
Els experts, que d’això sí que n’hi ha, em diran que tot és qüestió del mercat i que aviat els preus pujaran, la crisi passarà i tot tornarà a ser com abans. I millor i tot. Tot plegat em recorda quan el aparentment totpoderós Stalin va haver d’esmerçar massa recursos per acabar amb Trotsky, quan aquest no tenia cap influència real comparable amb la seua enlloc del món.
Tal vegada hauriem de mirar-nos-ho tot amb una mica de perspectiva. Perquè si alguna cosa sembla clara és que allò que es coneix com a “Occident” i el seu mode de vida, sembla recular a tot arreu. A veure si haurem de viure un canvi d’imperi. Fa cent anys ja va passar. I ara, pocs recorden els imperis otomà, austro-hongarès, per sementar-ne dos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!