Des de la Plana

Josep Usó

17 de juliol de 2019
0 comentaris

Coneixement i futur. I

Les societats humanes es van tecnificant cada vegada més. I com a conseqüència, cada vegada són més eficients, al temps que van apareixent nous problemes (per exemple derivats de l’augment de l’esperança de vida o dels subproductes que generen les noves activitats). Al mateix temps, per a prosperar en aquestes societats modernes, cal un nivell de preparació més elevat. A tall d’exemple, fa dos-cents anys, n’hi havia prou amb aprendre un ofici al llarg d’uns anys per a aconseguir ser un professional amb capacitat per a viure tota la vida d’allò que s’havia après. Ara mateix, per aconseguir treballar a qualsevol lloc, calen uns coneixements mínims. Per exemple, saber llegir i escriure.

Aquest ha segut el veritable motiu de la generalització de l’ensenyament i de la seua extensió a totes les capes socials. La necessitat de disposar de treballadors amb la mínima formació per a poder-los fer treballar amb les noves tecnologies. Imaginem-nos un magatzem de taronges de fa cent cinquanta anys. La major part dels oficis que s’hi feien es podien aprendre en una setmana. Per contra, ara mateix cal tindre coneixements de mecànica per entendre com funcionen algunes de les maquinàries que hi ha instal·lades. O saber conduir vehicles dels què circulen per dins de les naus de l’empresa.

Malauradament, aquells oficis que es poden aprendre molt de pressa, s’han automatitzat. Ara, els fan màquines. Fins ara, en general, les feines que s’ha automatitzat, robotitzat, eren manuals i feixugues. Per exemple: La major part dels treballs d’excavació, que abans es feien a mà, ara es fan amb maquinària pesant, automàtica i, en molts casos, sense cap treballador o controlador directe que l’haja de guiar. Des de les retroexcavadores fins les tuneladores. Amb això, les feines en les quals només es necessitava força física, van camí de desaparèixer. O, com a mínim, de quedar molt limitades.

Com el Coneixement de la Humanitat va augmentant de manera imparable, cada vegada hi ha tasques més i més sofisticades que es poden automatitzar. I van apareixent només maquinàries que són capaces de fer tasques que, fins fa poc, només podien realitzar mans humanes. És, a tall d’exemple, el que passa amb les impressores 3D, que poden crear figures que costaven molt de fer, de manera molt més eficient i ràpida. O les gravadores LASER. O les noves càmeres fotogràfiques, que utilitzen algoritmes matemàtics complexos per tal d’obtindre fotografies molt mes de pressa i amb millor qualitat que mai ha aconseguit la fotografia química. I sense cap més instrucció humana que pitjar la tecla de fer la fotografia. El procés és cada vegada més ràpid i més eficient. Ara mateix, ja disposem de robots que són capaços de realitzar intervencions quirúrgiques amb molta més precisió de les que mai podran tindre unes mans humanes. És el cas dels qui controlen els LASER de les intervencions de còrnia. Llavors, el paper del cirurgià es limita a programar aquell equip per tal que faça exactament allò que ha de fer. Però aquest control exigeix que la persona tinga uns coneixements d’informàtica, o de tècniques de materials, que fa només trenta anys no necessitava per a res. O ni tan sols existien.

El cas és que, com a conseqüència de l’avanç tecnològic de la Humanitat, estem obligats a eixamplar els nostres coneixement per tal de no quedar massa endarrerits respecte a la resta de la població propera. I ací, precisament, és on tenim el problema.

La pregunta que ens hauriem de plantejar és:

On hem d’adquirir els nostres coneixements?

I ací és on ens trobem gran part de respostes no sempre honrades.

Abans, això estava clar. Els coneixements s’adquirien a l’escola. I a més anys d’escola, més adquisició de coneixements. No és estrany, encara ara, que alguna persona major que només té lleugeres nocions de lectura, ho justifique dient que «només va anar a l’escola fins als … anys perquè a casa feien falta els diners i es va haver de posar a treballar». El cas és, però, que ara és obligatori que tota la població estiga escolaritzada fins els setze anys, com a mínim. Per què molts d’aquests joves no estan millor preparats que els seus predecessors de fa cinquanta anys, quan tenien la seua mateixa edat?

D’una banda, perquè els seus familiars i ells mateixos han deixat de creure en l’escola com a font de transmissió de coneixement. l’aparició d’altres fonts d’informació, televisió, internet, etc. Ha augmentat les possibilitats d’assolir coneixements. I això ha emmirallat molta gent, que pensa que amb això ja no li cal anar a l’escola per a que ningú li diga què és el què ha de fer, estudiar o treballar. Fa molts anys, però tampoc tants, quan van aparèixer les calculadores electròniques, recorde que una persona que no tenia gaire coneixement sobre Matemàtiques em va dir que ja no calia estudiar els logaritmes, perquè les calculadores ja els resolien. Aquella persona no va arribar a entendre (malgrat que jo li ho vaig tractar d’explicar) que la calculadora només feia el treball mecànic; però que saber quan i com s’havien d’aplicar els logaritmes era la feina veritablement important. I que aquella, les calculadores estaven molt lluny de fer-la.

Ara mateix, amb internet, tenim molta informació a l’abast. Però ens cal un criteri per tal de destriar quina ens interessa i quina no; quina és veraç i quina no ho és. I després, una vegada triada la informació convenient, ens l’hem d’estudiar per tal d’entendre-la. És a dir; que l’internet, al capdavall, s’assembla bastant a una llibreria immensa al nostre abast. Però tindre molts llibres no vol dir res. Per a saber de què parlen, caldrà haver-los llegit. I això requereix un esforç.

I això és el que sembla que tothom vol pensar. Que aprendre no requereix un esforç. I això és fals. Sempre ho és. Qualsevol aprenentatge, qualsevol, requereix un esforç. Recordem quan volíem aprendre a caminar. Ens varem haver d’esforçar. I caure més d’un bac. I tornar-nos a alçar i tornar-ho a intentar. El mateix es pot dir de quan varem aprendre a nadar (si ho vam fer) o quan ens varem aprendre de memòria aquella cançó que tant ens agrada.

De manera que, cada vegada que apareix qualsevol predicador afirmant que es pot aprendre qualsevol cosa sense esforç, podem estar segurs que ens vol entabanar. Tant és que siga allò de aprendre una llengua en deu minuts al dia com aprendre tot el què necessitaran per a superar la Selectivitat sense dedicar pràcticament temps. I de xarlatans d’aquesta mena, ja fa molts anys que n’hi ha. I molts. Bàsicament, les seues afirmacions fantàstiques es poden reduir a dues:

Qualsevol pot arribar allà on vulga. Tot és qüestió de proposar-s’ho. Així, qualsevol pot acabar un batxillerat, o obtindre una titulació universitària. Això és mentida, senzillament. Posarem un contraexemple. No qualsevol pot arribar a ser un jugador de bàsquet extraordinari. Senzillament, perquè no tothom serveix. Ni pot arribar a ser un futbolista que guanye tants diners com aquest o aquell. Perquè en cas contrari, tothom ho seríem. I no tindria cap mèrit. Imaginem que tothom fora tan habilidós com Messi jugant a futbol. La seua destresa no tindria cap gràcia especial. Seria com caminar, que tothom ho fem, millor o pitjor.

La segona afirmació dels entabanadors, és que quan queda clar que algú no pot arribar allà on vol, la culpa la té algú altre. D’ací, la culpabilització dels professors, de la «dificultat imposada» d’algunes matèries, l’existència de molts síndromes que es va descobrint a poc a poc que ni tan sols existeixen, la culpa de les males companyies o, si no hi ha més remei, de conjuncions cosmològiques que es posen en contra de l’alumne en un moment donat.

I molts pares, enlluernats per aquestes veus que justifiquen qualsevol mancança dels seus fills, compren les aquestes teories i històries i així poden mantindre la ficció que tenen uns fills meravellosos als quals, entre els uns i els altres els impedim arribar allà on es mereixerien.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!