L’aparença i la realitat.

Avui s’ha constituït el parlament europeu. I ho ha fet amb una gran manifestació de catalans reclamant la negació dels seus drets (dels nostres, en realitat dels drets de tots els europeus). I també s’han pogut veure, i viure, moments importants. El president en funcions, un tal Tajani, acorralat per un diputat irlandès. Ell volia preservar una litúrgia buida, però no ho ha aconseguit. Com els policies espanyols camuflats no han pogut detindre el president Puigdemont. Perquè està fora del seu abast.

I, mentre els presos segueixen empresonats i alguns polítics fan com que no es pot fer res que puga amenaçar els seus sous, milers de catalans han fet un viatge molt llarg. Molt. Per anar a dir al centre que hauria de ser d’Europa que no van bé. I allà hi havia molts parlamentaris europeus. Tots menys tres. I molts d’ells, segurament, tampoc seran conscients que el seu paper sense una veritable i sòlida democràcia és un paper mullat.

I, al mateix temps, es va fent evident que els càrrecs d’importància de la UE no s’acaben de substituir. I sonen noms com el de Christine Lagarde per a presidir el BCE. Probablement es podrà trobar algú menys adequat per a presidir el banc central europeu, però ja caldria buscar-lo amb molta cura. I la realitat és tan senzilla que sembla mentida que els “cuiners” dels pactes per a nomenar els càrrecs no se n’adonen. Entre socialistes i populars ja no tenen majoria. De manera que ja no poden fer el que vulguen i prou. Ara han de negociar amb altres grups, representants i interessos. I tot això ho han de fer assetjats per una extrema dreta que els va menjant el terreny perquè ells són incapaços de fer-li front. De fet, la única manera que hi ha per aturar l’extrema dreta és fer fora tota la classe política que es dedica a viure molt bé “d’allò d’Europa”. I com podem esperat que tots aquests se’n vagen a casa i callen per a sempre? Ni ho farà Borrell ni tampoc cap com ell.

De manera que Europa va retrocedint en drets, democràcia i benestar, que són els millors actius que té. I els qui manen s’ho miren com si no anés amb ells.

Al final, però, serà el Poble, qui acabarà reeixint. De moment, el Poble Català ja ha aconseguit internacionalitzar el seu conflicte de manera irreversible. Aquesta batalla també l’ha guanyada. Per això Espanya ni l’esmenta. Però és que cada vegada més i més europeus s’aniran fixant en aquest conflicte nostre. Perquè també és el seu. Costarà sacrificis. I enfrontaments amb els intolerants, qui els empara, qui els tolera i qui els riu les gràcies. Però no resulta creïble que els europeus continuem emmirallats per uns personatges que fan de la seua cobdícia, poca traça i prepotència la seua raó de ser. Si ho permetem, Europa tornarà a ser el que és, en realitat: un petit apèndix d’Àsia, el continent més poblat del món.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *