Credulitat.

Sempre m’ha sorprès aquella gent que és crèdula. Que s’empassa absurditats sense moure ni una pestanya. I això val per aquelles persones que estan tan segures que la seua religió està tan clar que val la pena matar per ella fins aquells que, encara ara, creuen amb conspiracions d’extraterrestres per a dirigir l’evolució de la nostra civilització. A l’altra banda dels crèduls, estan els incrèduls. Que són aquells que no creuen en res. En res de res. I tot ho posen en dubte. Fins i tot quan hi ha algun avanç o descobriment científic inqüestionable, ells en dubten. Són aquells que estan convençuts que l’home mai ha arribat a la lluna, per exemple.

Uns i altres són poc pràctics; i seguir-los pot tindre greus efectes secundaris. Però ara no anem a parlar d’aquests. La idea és parlar d’uns experts que sembla que no ho són tant.

Des de fa anys, de fet tota la meua vida, he sentit a parlar de “les dretes” i “les esquerres”. Els primers havien de ser conservadors i reaccionaris (això és veu que vol dir oposar-se als canvis i a l’evolució social). I ser rics i tractar malament els treballadors. Per contra, les esquerres eren progressistes i estar en contra de tot el què representen els altres.

Al mateix temps, els partits polítics tenen molts “quadres”, que són persones que treballen per al partit i que se suposa que són experts en tot allò que és útil per a guanyar eleccions, que és al què de veritat es dediquen els partits polítics. Aquests experts se suposa que, en efecte, saben fer la seua feina. I saben què és el que convé en cada cas. De manera que saben si cal anar en llistes úniques o separades; amb qui es pot pactar i amb qui no; qui és de fiar i qui no ho és. Quin és l’interès general i quin l’interès particular de cadascú.

Una característica comuna d’aquest tipus d’experts és que solen ser discrets, vull dir que no són massa de primera fila, i duen molts anys al seu lloc.

I ara m’han tornat a decebre. Perquè sembla que ERC es quedarà amb un pam de nas perquè els Comuns, allò que abans era IC, Esquerra Unida o el Partit Comunista, els han fet el salt i van a pactar amb qui siga menester per tal d’obtindre poder. L’ajuntament de Barcelona, el de Sabadell, el de Tarragona, la Diputació de Barcelona… Sembla que ERC no ho perdrà tot perquè no pot ser, però perdrà tot allò que puguen fer-li perdre els Comuns. I tot és perquè els “experts” confiaven en aquella vella classificació de “dretes” i “esquerres”. Creien en ella. Ni tan sols després de l’atonyinament massiu de ciutadans el 1-O del 2017 van entendre res. Que el que es ventila a Catalunya és la Independència o la continuïtat del règim colonial que imposa l’Altiplà. Que la resta és irrellevant, ara mateix. Només cal veure com els poders reals de l’Estat Espanyol s’han fet devots de la Colau. Perquè, per a ells, abans roja que trencada.

El cas és que, d’aquests “experts en el tema” només se m’acudeixen dues explicacions, per al seu descomunal error: o bé són uns ineptes o bé no treballen per a qui diuen que ho fan. En qualsevol dels dos casos, haurien d’anar al carrer. Perquè han d’assumir la responsabilitat del fiasco. De moment, a esperar esdeveniments. I, per a entendre el rerefons de l’encara alcaldessa de Barcelona, només cal llegir aquest magnífic article de Andreu Barnils.

Finalment, per si a Ernest  Maragall li serveix, això que li està passant ara mateix té un nom. Els valencians ja ho varem patir l’any 1995. Era el Pacte del Pollastre. I ens va deixar vint anys de PP seguits.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *