La lògica de l’estruç. 2.

Des de fa anys, es manté als ensenyants ocupats omplint formularis cada vegada més i més complicats. Aquests, que mai han tingut cap utilitat real de cara a l’ensenyament, tenen com a única finalitat, ocupar el temps d’aquells que s’haurien de dedicar a ensenyar als seus alumnes. I, de passada, molts d’ells són, perquè així ho han anat decidint les diferents administracions educatives en les darreres dècades, d’obligat compliment. Amb això s’ha aconseguit lligar de mans i peus a uns docents que han d’explicar allò que apareix en les programacions, fer-ho quan ho diu la programació i avaluar només allò que a la programació apareix.

D’altra banda, com tot allò que es fa a les aules ha d’aparèixer a la documentació que es va ampliant i ampliant cada curs que passa, qualsevol, des d’un pare fins a un alumne, pot qüestionar allò que fa el professor a classe. I reclamar la qualificació obtinguda, que és, al capdavall, l’únic que importa. Sempre es pot presentar una reclamació en funció de què els criteris d’avaluació presents a la programació no s’han aplicat correctament.

Generalment, aquesta mena de reclamacions es plantegen cap al final de les etapes educatives. I en especial, al final de l’ensenyament secundari. Aquells alumnes que suspenen alguna assignatura i no es poden presentar a la selectivitat, si reclamen i mantenen la reclamació fins arribar a la inspecció educativa, solen aconseguir un aprovat, per més injust que siga. En ocasions, he vist que algun alumne ha segut aprovat d’aquesta manera amb un examen pràcticament en blanc. Més enllà de la justícia o no d’aquesta mena d’actuacions a títol individual, jo trobe una injustícia envers aquells alumnes que no han reclamat la seua qualificació i també a aquells que han obtingut bones notes. Per exemple. Si s’aprova a un alumne amb una nota de un 3 sobre 10, pujant-li-la a un 5 (un augment de la nota d’un 67%), caldria aplicar aquest mateix percentatge de augment a algú que haja obtés un 9 ( caldria posar-li un 15, sobre 10). És, evidentment, un absurd, però seria aplicar, estrictament, allò de la “igualtat de oportunitats” i la “no discriminació”.

Però és que, en realitat, el que es pretén és que els alumnes continuen escolaritzats. Tant és, que moltes de les titulacions universitàries no tinguen gairebé cap eixida professional. El que cal evitar és que augmente el nombre de aturats joves. I també que tothom pense que té dret a tindre una (o més d’una) titulacions universitàries. En realitat, aquest dret el tenen les persones amb capacitat intel·lectual. Però tothom coneix les bombolles de titulacions que ja han esclatat. Com les universitats ja cobren matrícules més cares, especialment les privades, hi ha nombrosos segments benestants de la població que han fet sacrificis econòmics que han permès als seus fills obtindre titulacions “preuades”: Així, ara hi ha molts més dentistes, metges, podòlegs i, en general, professionals de la sanitat que fa uns anys. Molts d’ells, especialment aquells que no tenen famílies amb prou recursos com per a instal·lar-los una consulta privada, solen treballar en cadenes de franquícies.

El cas és molt més greu en especialitats de l’àmbit humanístic. En aquest cas, solen ser les universitats públiques, les que van oferint aquests estudis que no requereixen gaire més que professorat. No hi ha laboratoris ni grans inversions. En acabar, molts d’ells es troben abocats a acceptar qualsevol feina per a sobreviure. I el resultat final, del qual poca gent en parla, és un percentatge molt alt de joves amb titulacions universitàries que estan en atur o fent feines que requereixen poca o nul·la qualificació.

Molt del professorat universitari, per tal de mantindre el seu lloc, també es veu pressionat a aprovar estudiants amb molt poca solvència.

Per això, cada vegada el país té més llicenciats universitaris i molts més en atur. Perquè d’altra banda, els millor qualificats i preparats, que n’hi ha i molts, davant de la perspectiva de cobrar uns sous molt baixos i haver de treballar en condicions molt precàries, han optat i ho continuen fent, per emigrar. Així, el fruit del treball dels millors, se l’enduran altres països. Perquè si un jove se’n va fora a treballar, la feina li agrada i allà coneix algú, és gairebé segur que ho tornarà.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *