Des de la Plana

Josep Usó

3 de juny de 2019
0 comentaris

La lògica de l’estruç 1.

Es diu que els estruços, quan es veuen amenaçats i sense possibilitat de fugida, colguen el cap i així no veuen el perill. De ser certa, seria una tècnica completament inútil. Com inútils, o fins i tot contraproduents, són algunes de les tàctiques que usen els nostres governants.

Des de fa anys, hi ha una pressió sobre els ensenyants. Des de tots els fronts. En menys de cinquanta anys, i en bona mesura en menys de trenta, s’ha tractat de convertir-los en personatges gairebé còmics. En una espècie d’animadors que tenen com a gran feina entretindre als joves. I cada vegada, més temps. A ser possible, des del parvulari fins a la universitat. I si m’apuren, més enllà i tot. Perquè el sistema educatiu s’ha convertit, en determinades etapes, en una gran tapadora. Allà s’amaga l’enorme quantitat de joves que no tenen treball ni gaires possibilitats de trobar-lo. Per tal de maquillar un atur juvenil que, mirat en perspectiva demostraria el absolut fracàs de la nostra societat, els mantenim, primer a l’ensenyament secundari i, quan ja no es pot estirar més el xiclet, en la universitat. I allà s’estan anys i panys, primer tractant d’aconseguir superar un ensenyament secundari que ja ha baixat els seus nivells de coneixement fins a mínims que, en molts casos, voregen l’analfabetisme. I després, a unes universitats hipertrofiades o hi ha estudis massificats però que, després d’uns quants anys garanteixen als joves una titulació ( o més si la família té prou diners com per anar pagant uns màsters que tampoc garanteixen millorar les oportunitats laborals).

Per tal d’aconseguir que el professorat, especialment el d’ensenyament primari i secundari transigís amb la deriva que va començar quan a l’ensenyament se li va començar a dir “educació”, calia tindre’ls molt ocupats en altres menesters que no foren el més important d’un ensenyant, que és transmetre els seus coneixements. I es va començar amb tot un ball de programacions, programacions d’aula, criteris d’avaluació, instruments d’avaluació, objectius mínims, actituds, competències, habilitats, intel·ligències de diferents tipus i informes de tota mena. La característica comuna de tot això és que no té cap mena de contingut real i que dóna molta feina a qui haja de redactar, emplenar o estudiar tota aquesta paperassa. De manera que, a poc a poc, els ensenyants s’han anat veient apartats de la seua feina per a dedicar-se a omplir formularis.

Al mateix temps, s’ha anat donant opinió a col·lectius que no poden opinar sobre temes que desconeixen (en tant que col·lectius). I s’ha arribat a l’avaluació dels professors per part dels alumnes, per part dels pares o de qualsevol altre grup social. Evidentment, no es permet que els delinqüents avaluen els cossos policials, ni que els pares dels pacients de traumatologia avaluen la capacitat per a fer intervencions quirúrgiques dels metges que les realitzen.

I pel que fa a tot allò que es coneix sota el nom de “programació”, es podria substituir per “aquest curs, el llibre de text de Química serà el Christen menut”, per exemple. Tota la resta, allò de “el mes de gener explicarem això i allò”, està fora de lloc, perquè cada persona, cada curs, és diferent i necessita els seus ritmes. Això és exactament el què es fa al futbol o a qualsevol altra mena d’esport. Els millors són titulars i la resta no ho són. Quan ja s’explica com s’ha d’explicar per tal que tothom ho entenga tot, ja es voreja el surrealisme. No tothom arriba a entendre tot el què s’explica a una classe, de la mateixa manera que no tothom arriba a ser un bon nadador, o jugador de bàsquet. Pretendre el contrari és voler enganyar a la gent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!