De sobte, quan tot semblava dat i beneit, quan el PSOE i Pedro Sánchez donava la sensació que tenia per davant un futur plàcid, tot se n’ha anat en orris.
La ONU ha emés un comunicat demolidor cap a l’Estat Espanyol que reté, injustament, tres presos polítics sense cap raó.
Però és que això arriba el mateix dia que el Parlament Europeu impedeix l’entrada a dos diputats electes sense cap raó de pes, al temps que en deixa entrar d’altres.
I passa el mateix dia en el que resulta que les errades en el recompte de vots redistribueixen regidors i fins i tot batlles, com el d’Eivissa o el de Montblanc.
I de sobte, per evitar que l’ajuntament de Barcelona estiga en mans de la força més votada, ERC que és independentista, tots els partits espanyols estan disposats a pactar el que siga, deixant de banda qualsevol mena de vergonya, de vernís ideològic o de mirament.
I passa el mateix dia en el què al judici què es fa a un convent reformat al centre de Madrid es veuen per primera vegada els vídeos que demostren que tot, des del principi fins el final, és un cúmul de mentides insostenibles. Per primera vegada, els espanyols poden veure de què són capaços aquells que el poder anomena forces d’ordre públic. I, com és normal, veure-ho fa por. Molta por. I vergonya. I ha de desconcertar els qui no són fanàtics.
En un dia així, que la borsa continue baixant i que les grans empreses de l’IBEX no alcen el cap per enèsima jornada consecutiva, quasi sembla una anècdota.
Ara mateix, el preu de la credibilitat d’Espanya i de la seua viabilitat en un futur immediat i proper, s’ha disparat. És el que té no prendre les mesures adequades a temps. Si s’hagués fet un referèndum d’autodeterminació a Catalunya fa deu anys, l’hauria guanyat Espanya. Ara, no pot pagar el preu de retenir-la. Paciència i a continuar empenyent. Però amb un somriure als llavis, que tenim futur.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!